Son Bibiloni PDF Imprimeix Correu electrònic
Índex d'article
Son Bibiloni
Localització
Notes històriques
Explotació
Els darrers amos
La capella
Descripció
Galeria
Totes les pàgines

Son BibiloniPer a molts, el seu nom s’associa només a la Ciutat Esportiva del Reial Mallorca, que n’ocupa part dels terrenys.

Son Bibiloni, emperò, és una antiga possessió que fou dels cartoixans de Valldemossa, les cases de la qual acullen avui les seus de la casa d’Andalusia i de l’Associació de Grups Musicals.


És situada vora la carretera de Sóller, entre Son Amar, Son Reus, Son Llompart, Can Moià i la Cabana dels Frares.

JavaScript must be enabled in order for you to use Google Maps.
However, it seems JavaScript is either disabled or not supported by your browser.
To view Google Maps, enable JavaScript by changing your browser options, and then try again.


L’origen es remunta a l’època de dominació àrab, en què era una alqueria islàmica situada al juz’ d’Ahwaz al-Madina, coneguda amb el nom d’al-Fatah, que significa ‘conquesta’ o ‘victòria en batalla’ (ARM, Llibre de Capbrevacions de Magnats des de l’any 1762 fins al 1766).

La història de Son Bibiloni està molt lligada a la de la font de Mestre Pere, que neix en aquesta contrada, a la partió dels termes de Palma, Bunyola i Valldemossa, i que actualment es troba a la possessió de la Cabana dels Frares, vora la partió de Son Térmens. Documentada ja el 1230 com a font de Xilbar, movia 10 molins, que són citats en el Llibre del Repartiment de Mallorca (Ginard, 1991).

Precisament, un dels molins era situat a la possessió de Son Bibiloni, l’alou i domini directe del qual era del rei per raó a la reserva. Una acta de 4 d’octubre de 1235, rebuda pel notari Mestre Joan, certifica que l’infant Pere de Mallorca havia establert aquest molí andalusí, de nom Reha Assuheret o Aczereixi, a Bernat d’Olzet, juntament amb un casal, situat al rafal Afftaà. Consta per reial privilegi del rei Joan I, de 30 d’octubre de 1392, en poder del protonotari Bartomeu Sirvent, la concessió de l’alou i drets dominicals del dit molí, de les seves pertinences, de tots els seus drets i de sis quintars de farina a favor de Julià Garrió (ARM, Llibre de Capbrevacions de Magnats des de l’any 1762 fins al 1766).

Bernat d’Olzet apareix com a propietari de diverses terres al Llibre del Repartiment de Mallorca (1232): «Rahal Abdelazim Ibemabeit Allà, II jovades, és d’en Bernat de Alzeto. / Rahal Azabaa, IIII jovades, e és d’en Bernat de Olzeto. / Rahal Abenhraliffa, IIII jovades, e és d’en Bernat de Olzeto» (Miralles, 2006: I, 135-136).

El 2 d’octubre de 1239, Ramon de Torrelles, primer bisbe de Mallorca, vengué a mestre Joan Magrí la possessió de Xilbar (Son Térmens), amb dos casals i dos molins, un conegut amb el nom de molí de Xilbar i l’altre, amb el nom de molí de Safaref, propietat de Bernat d’Olzet, que l’havia aconseguit anteriorment.

El 20 de febrer de 1256, Berenguera, esposa de Mestre Joan, vengué a Pere de Marguilló la possessió de Xilbar i dos casals de molins.

El 2 d’octubre de 1291, Francesca, viuda de Pere de Marguilló, perdé els seus béns, ço és, el rafal Moxariff, el molí Saffareig i Reha Aczereixi, per execució de la cort del batle de Mallorca. Foren encantats en pública subhasta i rematats per Ramona, viuda de Pasqual Martí i mare de Pere Martí. Dins l’alqueria, hi havia el molí de Bernat d’Olzet.

El 20 de desembre de 1350, se subhastà una alqueria, que comprà Caterina, esposa de Joan de Móra. Tenia un molí d’aigua, conegut amb el nom d’Aczereixi, i dret del possessori de tota l’aigua de cinc dies. L’alqueria confrontava amb l’honor de Nicolau Bennàsser, l’alqueria de Francesc Muntaner (que havia estat de Gregori Sallambé), l’honor d’en Moragues, el rafal dit Passatemps (d’Arnau Olms) i l’alqueria de Bernat Guillem Fuxà.

El 26 de març 1356, Gilabert de Centelles atorgà a Joan de Móra l’aigua de la font, sots alou reial.

El 16 març de 1365, Joan de Móra tenia una possessió i volia conduir l’aigua per llocs que eren més convenients al rei i al dit Móra. Se li atorgà la potestat de poder fer molins.

El 1369, la font de Mestre Pere naixia dins l’alqueria de Pere Martí i discorria pel seu interior. El seu propietari demanà poder tenir empriu de l’aigua dos dies cada setmana.

Segons una acta de 6 de novembre de 1392, rebuda en la ciutat de Barcelona pel notari Berenguer de Busquets, Julià Garrió vengué per preu de 150 florins d’or l’alou del molí, de totes les seves pertinences i drets a Joan de Móra, que fins aleshores havia estat senyor útil de les aigües de la font de Mestre Pere en virtut de la concessió que li féu el rei Pere de poder «establir, concedir o donar las matexas a qui li aparagués, aportan-las per ahont volgués, y fer tans molins com volgués y ahont volgués, mediant son real privilegi dels 16. Mars 1365. Y així mateix consta q.e dit Juan de Móra era dueño de la mateixa posesió Son Bibiloni, q.e a las oras se anomenava So na Móra» (ARM, Llibre de Capbrevacions de Magnats des de l’any 1762 fins al 1766).

Així doncs, aquella al-Fatah islàmica, a penes un segle després de la Conquesta, la trobam documentada amb el nom de So na Móra, segons consta a una acta del notari Bernat Sala de dia 13 de gener de 1350, parafrasejada al Llibre de Capbrevacions de Magnats des de l’any 1762 fins al 1766 pel prevere, monjo i procurador del convent de Jesús Natzarè de la Cartoixa de Valldemossa Pere Joan Coll de la següent manera: «Y així mateix consta ser dita posesió Son Bibiloni en alou propi, per lo acte en q.è Catt.a, muller de Juan de Móra, la adquirí per la cúria del òlim Batle, q.e el present es la cúria de Censos, de Catt.a, viuda de Juan de Caulellas, mare y tutora de Nicolau Robert, son fill, y hereu de Pera Robert, germà de dita Catt.a Caulellas, del 13. de las calendas de Janer 1350., rebut per Bernat Sala, notari» (íd.).

L’11 de gener de 1519, Gabriel Bibiloni capbrevà a la Reial Intendència la possessió de Son Bibiloni, juntament amb el seu alou propi, segons consta al Llibre de Capbrevacions de Palma de les parròquies de Sant Nicolau i de Sant Miquel des de 1517 fins a 1550.

El 1542, la Cartoixa inicià un procés de compres de propietats i terres situades a la contrada de la font de Mestre Pere. Així, el 4 de novembre d’aquell any, els cartoixans de Valldemossa adquiriren de Pereta (viuda de Lluc Bibiloni, que havia testat el 26 de setembre de 1517), del seu fill Antoni i d’altres una tanca dita la Rota Llarga, el rafal dit d’en Trullol o de la Font, un molí amb dret d’aigua i una diada d’aigua per regar el dimarts, tot en alou propi i amortitzat per preu de 775 lliures sous comptants i obligació de fer cada any a diferents 156 lliures i 10 sous al 8%, les quals totes foren quitades, com consta per actes rebudes pel notari Bernat Llaneres, la propietat de la qual feia la suma de 1.956 lliures i 5 sous, les quals ajustades a les 775 lliures sous que es donaren de comptants sumava tot el preu 2.731 lliures i 5 sous. Aquestes terres confrontaven amb la Rota Llarga, el torrent de la font de Mestre Pere, el Fiolatge de Joan Montornès, el camí reial de Sóller, el torrent de mestre Pere Reiners, el torrent de l’Amar o Muntaner, el torrent de Mestre Pere, terra de Joan Olesa i el camí de Passatemps. El molí confrontava amb el cantó del Trascolador, on hi havia un conducte d’aigua que anava a la casa major, i del cap d’aquest carreró fins al cap de la Vinya, fins al torrent d’aigua que arribava fins a una creu i fins al camí de Sóller i fins a una altra creu on hi havia les fites (Llibre de determinacions del convent de la Cartuxa de Valldemossa de Mallorca).

En aquella època, Son Bibiloni la tenia arrendada Pere Joan Roig, Granera, al qual li fou carregat un cens de 14 lliures sobre el molí d’en Trullol o de Son Térmens, abans dit Ayn Xilbar.

El 8 d’octubre de 1562, el convent comprà a Antoni, fill d’Antoni Bibiloni, una porció de terra de 15 quarterades d’extensió dita la Vinya Vella, contigua a la que ja tenia el monestir, en alou propi i amortitzada per preu de 800 lliures sous, ço és, 300 lliures sous comptants, i obligació de fer cada any 40 lliures sous cens al for de 8%, les quals quità el convent, com consta per actes rebudes pel notari Bernat Llaneres (íd.).

La tercera compra fou realitzada el 28 de desembre de 1565, quan el monestir adquirí dels germans Antoni i Francesc Bibiloni tot el que li havia quedat deçà el torrent major anomenat del Pont de Sóller, ço és: les cases, l’hort dels Magraners, el Camp de Sóller, la Vena Llarga i d’altres, amb tot el dret d’aigua de la font de Mestre Pere, en alou propi i amortitzat per preu de 1.400 lliures sous, ço és, 503 lliures i 15 sous comptants i obligació de fer cada any 71 lliures i 14 sous cens al for de 8%, la propietat de la qual són 896 lliures i 5 sous. Consta de dita compra per acta rebuda per Bernat Llaneres, notari. Les 71 lliures i 14 sous foren quitats, com consta de les actes rebudes per l’esmentat notari (íd.).

La Vena Llarga confrontava amb terres de la Cartoixa, amb el torrent de Bunyola i terra que hi havia entre dit torrent i el de Sóller i una tanca dels monjos dita la Tanca Llarga, amb drets d’aigua i les cases.

El 1578, els molins de Son Bibiloni, la possessió major i la cabana eren dels frares de Cartoixa i tot el conjunt era valorat en 15.000 lliures, segons els Estims d’aquell any; aquesta n’és la ressenya: «Los molins de Son Babiloni, ab la possessió major y la cabana, que són dels frares de Cartoxa, [valorats en] quinse mília liures.» Segons aquest document, Antoni Bibiloni encara era propietari d’una possessió en aquella zona, valorada en 3.000 lliures i situada entre el rafal d’Onofre Muntaner dit el Raiguer i el molí del misser Hug Serra (ARM, D-1251, f. 145v).

Dia primer de setembre de 1604, la possessió fou capbrevada pels frares de Cartoixa.

El 1615, Miquel Verger era el moliner del molí de Son Bibiloni. S’hi feren obres en els dos cups, que foren alçats.

El 1660, els cartoixans mogueren plet contra Ramon Gual perquè havia plantat polls a la font de Mestre Pere. Se li reclamava que els arrabassàs i que, a més, els indemnitzàs amb 25 lliures per haver fet bassada. El marge de protecció a ambdós costats de la síquia era d’un tir de pedra. Ramon Gual, que tenia dues sentències en contra, no volia llevar els polls de cap manera, i oferí al convent de Cartoixa la possibilitat de comprar-li la font de Mestre Pere, amb l’hort i la tanca, de dues quarterades, per 9.000 lliures. El convent, per evitar més plets, hi avengué.

El 25 de febrer de 1665, el monestir féu la quarta i darrera compra amb l’adquisició, a Joan Amengual, d’una porció de terra de pertinences de Son Reus, en alou reial, devora la Rota Llarga, dellà el camí de Sóller, per preu de 200 lliures sous comptants, com consta per acta en Cartes Reials (Llibre de determinacions del convent de la Cartuxa de Valldemossa de Mallorca).

Així doncs, Son Bibiloni, adquirida a través de quatre compres successives, costà a la Cartoixa de Valldemossa un total de 5.131 lliures i 5 sous.

El 1685, Son Bibiloni era valorada en 21.000 lliures i el molí, en 960 lliures, segons els Estims d’aquell any; la ressenya és la següent: «De la creu del camí de Sóller y camí de Valldemossa fins a Son Bibiloni, dels pares de Cartoxa [...] Lo molí de Son Babiloni, del convent de la Cartoxa, [valorat en] nou-centas sexanta lliuras [...] Son Babiloni, del convent de la Cartoxa, [valorada en] vint-y-una mília lliuras» (ARM, D-1253: f. 192, 195v).

El 1687, el prior del monestir ordenà treure les oliveres de la tanca dels Magraners, de Son Bibiloni.

El 1712, es documenta la plantació d’arbres fruiters.

El 31 d’octubre de 1728, els cartoixans compraren Son Bibiloniet, de la Porció Temporal, a Rafel Ginard.

El 1733, el monestir comprà la tanca d’en Pujol. Aquell mateix any, comprà a Guillem Roca una porció de terra de dues quarterades veïnada de Son Bibiloni.

El 8 de maig de 1735, es resolgué fer una canal per passar l’aigua de l’hort a la part de la vinya, per regar els arbres fruiters. A l’endemà, es decidí fer un marge al molí per retenir l’aigua.

El 1738, es compraren deu quarterades de Can Menorca.

El 1743, es resolgué fer una pleta cap amunt de la font de Mestre Pere. El mateix any, es document el cup de vi de Son Bibiloni.

El 1748, el convent de Cartoixa comprà So na Jaume. El 19 d’agost del mateix any, Abdon Morell, de Sóller, fou elegit siquier de la font.

A mitjan segle XVIII, per resolució de 18 de desembre de 1754 i en època del prior P. Sebastià Marquès, s’inicià la construcció de les noves cases, obra feta aprofitant les cases anteriors; també s’hi bastí una capella, dedicada a sant Bru, fundador de Cartoixa. Diversos frares llecs vivien a la possessió, i sovint eren denominats «babilonis» (Ramis-Boutroux-Alonso, 1973: 75-77). El 1724, ja s’hi devia haver fet alguna obra de reforma o ampliació, com ho prova la pica de rentador situada a una de les dependències a què s’accedeix des de la clastra, que mostra aquella data.

El 9 de novembre de 1754, els cartoixans compraren els terrenys on neix la font de Mestre Pere a Joan Sureda, marquès de Vivot: «El tancat, l’hort dels codonyers, el molí i el dret d’aygua. Tota la sèquia que de la font de M.e Pere va al molí fins la divisòria amb son Térmens, torrent de Son Bibiloni i la sèquia dels Cavallers.»

Son Bibiloni apareix documentada al mapa de Mallorca del cardenal Despuig (1784), entre Son Serra, Son Reus i So na Jaume.

La possessió apareix documentada al Llibre de càrrech y data del arrendament del predio la Real (1785-1795), pel deute de 69 lliures que el monestir de la Real havia contret amb els pares de Cartoixa per la compra de 20 moltons, a raó de 3 lliures i 9 sous cadascun (ARM, AA-517, f. 3).

El 1790, confrontava «dita íntegra posesió Son Bibiloni, q.e es compon de distintas adquisicions fetas per dit convent de la Cartuxa, com abaix se declare, de una part, ab la posesió Son Frau, dels pares del Real Convent de Sant Domingo d’esta Ciutat, camí sender al mix; de altre, ab terras del matex convent de la Cartuxa, q.e en lo añy 1665 foren agregadas a la posesió Son Bibiloni, y adquirí de D. Juan Amengual, de pertinèncias de Son Reus; de altre, ab lo torrent de Buñola; de altre, ab lo camí de Sóller; de altre, ab terras de la posesió Son Homar, del marquès del Raguer; de altre, ab lo torrent de la font anomenade de Mestre Pere; de altre, ab la asèquia dita dels Cavallers; de altre, ab terras de la posesió Son Térmens, de los marquesos de Vivot y de Ariañy; de altre, ab terras de Son Aversó, del dit marquès de Ariañy; de altre, ab lo camí de Pasatemps, y, de altre, ab lo torrent de Esporles y de Valldemosa (ARM, Llibre de Capbrevacions de Magnats des de l’any 1762 fins al 1766).

El 9 de gener de 1817, Son Bibiloni fou arrendada a Antoni Canyelles, segons consta de l’escriptura atorgada en poder del notari Joan Oliver Mascaró i de l’Inventario de los bienes muebles e inmuebles de la Cartuja de Valldemossa y la posada de la calle Portella de Palma realizado por el comisionado de Crédito Público Miguel Ignacio Perelló (ARM, signatura provisional 90, Hacienda, n. 110, Inventarios para su ocupación por el crédito público).

El 1817, tenia una superfície de 105 quarterades, era dedicada a vinya i a oliverars i era valorada en 66.666 lliures, segons el Cuaderno de la riqueza general del término de la ciudad de Palma. Aquesta n’és la ressenya: «Monges Cartuxos. Posesión Son Bibiloni, de 105 cuarteradas: 30 de viña, 30 de olivar, 30 de sembrado, 5 de hortaliza y 10 de pastos. 66.666 libras» (ARM, D-1525, f. 40).

L’Apeo de 1818 recull dades agrícoles de la possessió, tot i que difereixen una mica de les proporcions pel Cuaderno. Situada dins la parròquia de Sant Jaume, tenia una superfície de 162 quarterades i era valorada en 66.830 lliures. La ressenya diu així: «Cartuxa. Son Bibiloni. Casa y 50 cuarteradas de olivar y algarrovos, con dro. de agua, de 1ª calidad, 18.330 libras. 30 cuarteradas de olivar de 2ª calidad, 6.000 libras. 35 cuarteradas de viña de 3ª calidad, 4.500 libras. 40 cuarteradas de campo de 1ª calidad, 32.000 libras. 6 cuarteradas de campo de 2ª calidad con almendros, 3.200 libras. 1 cuarterada de campo con frutales, 1.000 libras. Molino de agua, 800 libras. Prado con álamos blancos y negros, 1.000 libras.» Segons aquest document, Son Bibiloni era la quarta possessió millor valorada del terme de Ciutat (ARM, D-1530, f. 255v).

Amb motiu de la primera desamortització, iniciada el 1820 pel govern del Trienni Liberal (1820-1823), l’Estat tragué Son Bibiloni a subhasta. El 21 de març de 1823, l’Estat vengué l’anomenada primera divisió de Son Bibiloni a Jordi Teodor Làdico Mirandoli, cònsol dels EUA a Maó a començaments del segle XIX i senador per la província de les Illes Balears entre els anys 1844-1845. No obstant això, dia primer d’abril de 1823, Làdico cedí la rematada a Antoni Canyelles Mas.

Altres beneficiaris de la subhasta de Son Bibiloni celebrada durant el govern del Trienni Liberal foren els comerciants G. Amengual Fluxà (34 ha) i A. Busutil Pache (36 ha), l’hisendat P. J. Moià Maiol (15,7 ha) i J. Tomàs Tomàs; malgrat això, el 1823, aquests propietaris hagueren de tornar les seves adquisicions als cartoixans, tot i que, el 1837, les recuperaren (GEM, II, 114).

El 9 de setembre de 1824, fra Hug Morei, prevere i conrer del monestir de la Cartoixa, arrendà a l’amo n’Antoni Canyelles Canyelles, natural de Marratxí i veïnat del terme de Ciutat, la porció de Son Bibiloni consistent en la Rota Llarga, el Figueral, el camp de Sóller, el Torrentó i el Fiolatge, per temps de quatre anys i quatre esplets, segons consta de l’acta d’arrendament signada davant el notari Jaume Salvà Mas. El 23 de gener de 1826, Antoni Canyelles Canyelles hagué de cedir i renunciar l’arrendament a favor de Pere Josep Ordines Sabater pel deute que havia contret amb el monestir, que consistia en 950 lliures d’ànnua mercè de l’anterior arrendament i 150 lliures de la darrera terça del present arrendament, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari Macià Santpol. Hi fou present a l’acte Pere Joan Crespí, batle reial del Pla (ARM, Prot. S-796, f. 11v).

El mateix dia 9 de setembre de 1824, fra Hug Morei, prevere i conrer del monestir de la Cartoixa, arrendà a l’amo en Vicenç Comes la porció de Son Bibiloni consistent en la Cabana, el camp Redó i la Vinya Arrancada, per temps de quatre anys i quatre esplets, segons consta de l’escriptura signada davant el notari Jaume Salvà Mas. Vicenç Comes morí el 6 de novembre de 1825 i fou substituït pel seu fill, l’amo n’Antoni Comes, segons consta de l’acta signada, dia primer de febrer de 1826, davant el notari Macià Santpol (íd., f. 27v).

Son Bibiloni apareix documentada a la Relación de todos los predios, huertos y fuentes pertenecientes a esta ciudad y su término, de 1845, però no s’hi especifica de qui era (AMP, FP-936/2).

Per sentència dictada el 17 de juny de 1846, Antoni Canyelles Mas perdé Son Bibiloni a mans d’Spiridion Làdico Font, fill de Jordi Teodor.

El 1850, Antoni Canut adquirí una peça de terra procedent de la quarta divisió de Son Bibiloni, segons es documenta a la Comptadoria d’Hipoteques. Confrontava, al nord, amb Son Aversó, de Jordi Fortuny, i Son Amar, d’Isabel de Montaner; a l’oest, amb una altra propietat denominada Son Aversó, camí enmig; a l’est, amb terres procedents de Son Bibiloni, d’Antoni Canyelles, i, al sud, amb terres de la mateixa procedència, de Joan Tomàs (ARM, CH-665, f. 81).

El 19 de juny de 1861, Joan Làdico Font vengué Son Bibiloni al misser Francesc Pons Humbert, per preu de 36.000 lliures, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Ciutat Gaietà Socies. Tenia una superfície de 52 quarterades i era dedicada a oliverars i a diversos conreus. Comprenia una part de les cases antigues i tenia dret d’aigua de la font de Mestre Pere durant 43 hores cada setmana. Confrontava, al nord, amb Son Amar, del comte de San Simón, i amb terres d’Antoni Ordines de pertinences de Son Bibiloni; a l’est, amb Son Reus, de Francesc Trullols, i amb terres d’aquesta mateixa possessió donades en establiment a Pere Antoni Nadal, Pere Martorell, Joana Maria Reus, Jaume Comes i Bartomeu Gallard; al sud, amb terres de Miquel Daviu procedents de Son Llompart i amb altres de Joana Maria Batista, ambdues torrent enmig, i a més amb terres dels germans Gabriel i Lluís Castelló, que també foren de pertinences de Son Bibiloni, i, a l’oest, amb terres de dits germans Castelló i amb altres de la mateixa procedència (RP7, 2.465, 1a).

Uns mesos abans, el 30 de gener de 1861, Antoni Maria Canyelles Feliu, en nom de l’hereu de Joan Tomàs, signà un contacte d’arrendament de la finca a favor d’Antoni Capllonc Cerdó, per temps de sis anys, que començaren el 8 de setembre de 1861, i per la quantitat total de 139.535 reials i 57 cèntims, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Santa Maria del Camí Guillem Canyelles (RP7, 7.902, 1a).

No obstant aquesta informació, segons la Lista electoral rectificada para la nominación de individuos del Ayuntamiento constitucional de esta ciudad […] Año 1864 para los años 1865 y 1866, l’arrendatari era Antoni Rosselló Tomàs, llaurador, per ànnua mercè de 836 lliures (AMP, 1060).

Francesc Pons Humbert era un prestigiós jurista. Es casà amb Concepció Santandreu Ferrando (†1873), amb qui tengué dos fills: Llorenç i Maria Pons Santandreu. Morí el 19 de juny de 1870, a l’edat de 73 anys, amb testament que havia ordenat el 23 de febrer del mateix any davant el notari de Ciutat Guillem Sanxo, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa i propietària, la seva filla, ja que Llorenç li premorí. Nomenà Josep Lluís Pons i Gallarza curador del seu nét Francesc Pons Nadal, fill de Llorenç Pons Santandreu i de Margalida Nadal Palet. Així mateix, nomenà el seu nét Francesc Pons Nadal hereu dels béns següents: les cases situades a Ciutat, al carrer del Reial, abans dit Costa empedregada de Sant Miquel, marcades amb els números 4, 6, 8, 10, 12 i 14; la casa situada a la plaça de la Porta Pintada (Ciutat), que comprenia cotxeria i algorfa, marcada amb els números 11 i 12; tots els béns situats a Algaida; tots els béns procedents de l’herència de Josep Sureda i els que posseïa a Petra. Una vegada acceptada l’herència i practicades les operacions divisòries, Son Bibiloni se l’adjudicà Maria Pons Santandreu, segons consta de l’escriptura atorgada, el 21 de febrer de 1880, davant el notari de Ciutat Guillem Sanxo. L’herència comprenia, a més de Son Bibiloni, 14 finques més (RP7, 2.465, 2a).

Amb motiu de la construcció del nou traçat de la carretera de Sóller, romangueren dins aquesta porció de Son Bibiloni dos trossos de l’antic camí de ferradura que anava de Ciutat a Sóller, que sumaven una superfície de tres quartons, un hort i 15 destres. El 3 de març de 1883, l’Estat acceptà la sol·licitud de la propietària d’agregar aquests bocins a la finca, previ pagament de 331 pessetes i 92 cèntims, segons consta de l’escriptura atorgada, el 9 d’abril de 1883, davant el notari de Ciutat Gaspar Sanxo (íd., 3a).

El 18 d’agost de 1902, Maria Pons Santandreu comprà a Miquel Canals Oliver, per preu de 2.250 pessetes, diverses dependències procedents de les cases de Son Bibiloni, que havien estat segregades en les diferents divisions, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Ciutat Miquel Ignasi Font Muntaner. Miquel Canals Oliver, de Sóller, ho havia adquirit de Jordi Canyelles Mut. Comprenia una porció d’una casa, la tafona, la botiga de l’oli, una quadra, el solar d’una casa derruïda, cisterna i altres dependències, amb una superfície de 496,36 m². Confrontava, al nord, amb les terres de Maria Pons Santandreu; a l’est, amb l’edifici i la clastra d’aquesta senyora; al sud, amb el camí de Son Bibiloni, i, a l’oest, amb terra de Pere Josep Ferrer Moià, amb pati comú a aquest i a Miquel Canals Oliver i amb la porxada reservada pel mateix Miquel Canals (RP7, 7.901, 1a; RP7, 7.902, 1a).

En aquella època, el nucli antic de Son Bibiloni tenia una superfície de 52 quarterades, tres quartons, dos horts i 18 destres, i era valorat en 122.300 pessetes. Comprenia les cases principals, amb clastra i cisterna, el solar d’una casa derruïda, tafona, quadra, botiga de l’oli i altres dependències, i tenia dret de percebre 43 hores i mitja cada setmana de la font de Mestre Pere. Confrontava, al nord, amb Son Amar i amb terra d’Antoni Ordines; a l’est, amb Son Reus, de Francesc Trullols, i amb terres d’aquesta possessió donades en establiment a Pere Antoni Nadal, Pere Martorell, Joana Maria Reus, Jaume Comes i Bartomeu Gallur; al sud, amb terres de Miquel Daviu, Son Llompart, terres de Joana Maria Batista (torrent enmig) i terres de Miquel Canals, abans de Lluís Castelló, i, a l’oest, amb les finques de Miquel Canals Oliver i de Pere Josep Ferrer, la clastra comuna a aquests dos i la porxada restant a dit Miquel Canals Oliver d’una altra finca de la seva propietat. Cal assenyalar que quan Miquel Canals Oliver vengué la seva finca procedent de Son Bibiloni a Maria Pons Santandreu, s’acordà que l’obertura que tenia la paret de la tafona que donava a la clastra pertanyent en comú a Miquel Canals i a Pere Josep Ferrer Moià havia d’esser tapiada (RP7, 7.902, 1a).

Maria Pons Santandreu es casà amb l’escriptor Josep Lluís Pons Gallarza (1823-1894), amb qui tengué dos fills: Fèlix i Concepció Pons Pons, casada amb Manuel Guasp Pujol. Morí a Ciutat el 27 de desembre de 1902, a l’edat de 71 anys, amb testament que havia ordenat el 17 d’abril de 1885 davant el notari de Ciutat Guillem Sanxo, en què nomenà hereu usufructuari el seu espòs i propietaris, els seus fills, amb destinació especial de béns a la seva filla. L’herència comprenia, a més de Son Bibiloni, cinc finques més. Una vegada practicades les operacions divisòries, Son Bibiloni fou adjudicada a Fèlix Pons Pons, segons consta de l’escriptura atorgada, el 30 de juny de 1903, davant el notari de Ciutat Guillem Sanxo (íd., 2a).

El 24 d’agost de 1908, es registrà la segregació d’una porció de 2.307 m² que Fèlix Pons Pons havia venut a la societat Ferrocarril Palma-Sóller (íd., 1a).

Fèlix Pons Pons es casà amb Maria Marquès Frontera, amb qui tengué set fills: Joan, Josep, Fèlix, Maria, Bàrbara, Concepció (†1919) i Magdalena Pons Marquès. Morí a Ciutat el 17 de febrer de 1917, a l’edat de 60 anys, amb testament que havia ordenat el 19 de febrer de 1916 davant el notari de Ciutat Josep Alcover, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa i propietaris, els seus fills en parts iguals. Mitjançant escriptura atorgada el 9 d’agost de 1917 davant el notari de Ciutat Josep Alcover, Maria Marquès Frontera, de 48 anys, procedí a formalitzar la descripció dels béns que comprenia l’herència del causant, entre els quals es trobava Son Bibiloni i altres tres finques, que foren inscrites pels hereus per parts iguals (íd., 8a).

En aquella època, tenia una superfície de 52 quarterades, dos quartons i 40 destres. Era dedicada a oliverars i a conreu de cereals. Tenia dret de percebre 43 hores i mitja setmanals d’aigua de la font de Mestre Pere. Era valorada en 200.000 pessetes (íd.).

Per la mort sense testar, fadrina i sense descendència de Concepció Pons Marquès l’11 de gener de 1919, la seva setena part indivisa de Son Bibiloni passà a sa mare, segons sentència dictada el 10 de desembre de 1919 per Rafael Rubio Freire, jutge de primera instància del districte de la Llonja (íd., 9a).

El 17 d’agost de 1923, Maria Marquès Frontera arrendà Son Bibiloni a l’amo en Nicolau Canyelles Busquets, per temps de sis anys i ànnua mercè de 5.210 pessetes, pagadores per avançat en quatre terminis iguals de 1.302 pessetes i 50 cèntims cadascun el 29 de setembre, el 21 de desembre, el 31 de març i el 30 de juny de cada any. Es tractava d’una renovació del contracte signat el 15 de setembre de 1917, que concloïa el 29 de setembre de 1923. A més de la renda anual, havia de satisfer una sèrie de productes en espècie, aportats, com l’ànnua mercè, al domicili de la senyora: el dimecres i el dissabte, la verdura necessària per a la família Pons Marquès; diàriament, dos litres de llet de vaca; mensualment, un quintar de patates; i, anualment, quatre quintars de moniatos, dues quarteres d’ametles, sis gallines i un porc engreixat de 14 arroves. No anava comprès en l’arrendament: la part de casa de la família Pons Marquès (inclosa la capella), el sementer denominat la Tanqueta i una porció de tres quarterades situada vora el camí que des de la carretera de Sóller anava a la Cabana, que era arrendada a part a Joan Barceló. Rebé per estims i arreus: 65 carretades de fems dipositades al femer; fems escampats per les hortalisses sembrades el darrer any de l’arrendament, per valor de 200 pessetes; fems escampats pel sementer de les faves del mateix any, per valor de 400 pessetes; hortalisses sembrades, per valor de 350 pessetes, i palla de blat xeixa estotjada, per valor de 585 pessetes.

El 18 de juny de 1930, es registrà la segregació d’una porció de terra d’una quarterada, tres horts i 13 destres que havien venut a Antònia Marc Ribes (íd., 1a).

En el decenni de 1940, la tenia en arrendament l’amo en Jaume Cañellas, casat amb Margalida Reus, la família de la qual era propietària de diverses finques a la contrada, malgrat no tenir res a veure amb els Reus de Son Reus, possessió pròxima.

Maria Marquès Frontera morí el 9 de març de 1953, amb testament que havia ordenat el 28 de març de 1944 davant el notari de Ciutat Germán Chacártegui y Sáenz de Tejada, en què nomenà hereus els seus sis fills vius per parts iguals. La setena part indivisa de Son Bibiloni que heretà de la seva filla Concepció fou adjudicada en aquesta proporció: una sisena part indivisa per a Bàrbara Pons Marquès, una altra per a Maria Pons Marquès, una altra per a Magdalena Pons Marquès, una altra per a Maria Pons Perxés, una altra per als germans Maria, Isabel i Fèlix Pons Delgado i la restant per a Fèlix Pons Irazazábal, segons resulta de l’escriptura atorgada, el 4 d’abril de 1973, davant el notari de Ciutat Raimundo Clar Garau (RP7, 49.163, 14a).

El 29 de setembre de 1953, els germans Joan, Josep, Fèlix, Bàrbara i Magdalena Pons Marquès donaren Son Bibiloni en amitgeria a l’amo en Bartomeu Nadal Comas, per temps de tres anys. L’amitger havia d’aportar tot el bestiar de feina, maquinària i utensilis. Anaven a mitges entre els propietaris i l’amitger les llavors i adobs, els fems i la compra i manteniment del bestiar de cria o renda, inclòs l’aviram. Era de càrrec exclusiu dels propietaris la plantació d’arbres nous, les obres de conservació de la finca i les millores útils necessàries per a l’explotació de la finca. Quedava exclosa del contracte la part de casa destinada als propietaris, amb totes les seves dependències, el jardí de davant la casa i la capella.

L’amo en Bartomeu Nadal Comas, germà de l’empresari Miquel Nadal Comas (fundador de MINACO), entrà a la possessió en substitució de l’amo en Jaume Cañellas, que es jubilà el 1953.

Josep Pons Marquès morí el 13 d’abril de 1955 sense testar. Per sentència dictada el 20 de maig de 1955 pel jutjat de primera instància número dos de Ciutat, la seva setena part indivisa passà als seus tres fills, Maria, Isabel i Fèlix Pons Delgado, nascuts del seu matrimoni amb Isabel Delgado Roses, segons resulta de l’escriptura atorgada, el 18 de maig de 1957, davant el notari de Ciutat Josep Massot Novell (RP7, 7.902, 11a).

Fèlix Pons Marquès morí el 23 de febrer de 1970 sense testar. Per sentència dictada el 17 de juliol de 1970 per Joan Josep Marí-Castelló Tàrrega, jutge de primera instància número dos de Ciutat, la seva setena part indivisa passà als seus sis fills: Fèlix, Lluís, Maria, Josep, Gabriel i Concepció Pons Irazazábal, nascuts del seu matrimoni amb María Josefa Irazazábal Hevia, segons resulta de l’escriptura atorgada, el 24 de novembre de 1971, davant el notari de Ciutat Florencio Villanueva Echeverría (íd., 12a).

Joan Pons Marquès morí el 30 de gener de 1971 ab intestato. Per sentència d’11 de desembre de 1971 dictada per Diego Martínez Valbuena, jutge de primera instància número tres de Ciutat, en foren declarats hereus en parts iguals els seus fills, Maria i Concepció Pons Perxés. Una vegada practicades les operacions divisòries, la setena part indivisa de Son Bibiloni se l’adjudicà Maria Pons Perxés, segons consta de l’escriptura atorgada, el 27 de gener de 1972, davant el notari de Ciutat Florencio Villanueva (íd., 13a).

Mitjançant escriptura atorgada el 4 d’abril de 1973 davant el notari de Ciutat Raimundo Clar Garau, els propietaris de Son Bibiloni manifestaren que desitjaven cessar en la proindivisió en què es trobaven i procediren a dividir la finca en 11 porcions, formant diferents lots. Una vegada practicades les operacions divisòries, el nucli primitiu de Son Bibiloni, marcat amb els lots 1, 2 i 3 del plànol, de 16 quarterades, tres quartons, tres horts i cinc destres, amb les cases principals i dependències annexes, fou adjudicat a les germanes Maria, Bàrbara i Magdalena Pons Marquès, per iguals parts indivises. Les hores d’aigua a què tenia dret l’íntegra finca foren adjudicades exclusivament a aquesta porció (RP7, 49.436, 1a).

La resta de la finca s’adjudicà de la següent manera: una porció de dues quarterades, tres horts i nou destres per a Isabel Pons Delgado i Isabel Delgado Roses; una porció de dues quarterades, dos horts i 10 destres per a Maria Pons Delgado i Isabel Delgado Roses; una porció de tres quarterades, un quartó i 16 destres per a Fèlix Pons Delgado i Isabel Delgado Roses; una porció de sis quarterades, tres quartons i 20 destres per a Maria Pons Perxés; una porció de dues quarterades per a Fèlix Pons Irazazábal; una porció de sis quarterades, tres quartons, un hort i 11 destres per a María Josefa Irazazábal Hevia i els seus fills Fèlix, Lluís, Josep i Maria Pons Irazazábal; una porció d’un quartó, tres horts i 17 destres, una altra de dues quarterades, un quartó i un hort, una altra d’una quarterada, tres quartons, tres horts i 13 destres i una altra d’una quarterada, tres quartons, un hort i 11 destres per a les germanes Bàrbara, Magdalena i Maria Pons Marquès, a part del nucli primitiu (RP7, 49.163, 14a).

Maria Pons Marquès morí a Sant Just Desvern (Barcelona) el 6 de novembre de 1987 sense testar. Per sentència dictada el 29 de setembre de 1988 pel jutjat de primera instància número quatre de Ciutat, en foren declarades hereves les seves dues germanes, Bàrbara i Magdalena Pons Marquès, que inscrigueren al seu favor la tercera part indivisa que la seva germana tenia del nucli primitiu de Son Bibiloni, segons resulta de l’escriptura atorgada, el 21 de març de 1989, davant el notari de Ciutat Raimundo Clar Garau (RP7, 49.436, 2a).

Bàrbara Pons Marquès morí testada i en la manifestació dels seus béns, mitjançant instància subscrita a Ciutat el 20 de maig de 1990, s’adjudicà una meitat indivisa del nucli primitiu a Magdalena Pons Marquès (íd., 3a).

El 22 d’abril de 1991, Magdalena Pons Marquès vengué el nucli primitiu de Son Bibiloni i tres porcions més contigües entre si a Joan Isern Cunill, d’Escaldes (Andorra), per preu global de 54.000.000 de pessetes, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Ciutat Francesc d’Assís Sánchez-Ventura Ferrer. Totes aquestes finques formaven una sola unitat de cultiu i estaven donades en amitgeria a Pere Campaner Munar, que vivia a les cases de Son Bibiloni (íd., 4a).

El 17 de maig de 1996, Joan Isern Cunill vengué Son Bibiloni a les entitats Estop Estudios Topografía SA i Promotora Industrial Can Picafort SA, domiciliades a Ciutat i representades, la primera, per Josep Maria Carulla Gratacós, que n’adquirí un 25 %, i la segona, per Damià Estelrich Dalmau i Jaume Aloy Cladera, que n’adquiriren el 75% restant, per preu global de 60.000.000 de pessetes, segons resulta de l’escriptura autoritzada pel notari de Ciutat Miquel Tomàs Sorell. Per sentència de 27 de gener de 1995 dictada pel jutjat de primera instància número nou de Ciutat, quedà extingit el contracte d’amitgeria signat a favor de Pere Campaner Munar (íd., 5a).

Mitjançant escriptures atorgades, una el 30 d’octubre de 1996 i l’altra el 7 de maig de 1997, ambdues davant el notari de Ciutat Pedro Garrido Chamorro, els propietaris la dividiren horitzontalment en dues parts, inscrites com a finques independents i valorades conjuntament en 64.400.000 pessetes. Una de les finques, de 66.547 m², comprenia un safareig de 40 x 40 m i un pou, i fou venuda, per 38.000.000 de pessetes, al Reial Club Esportiu Mallorca, que hi construí (1998), segons el projecte de l’arquitecte Guillem Reynés Corbella, la Ciutat Esportiva Antonio Asensio, quan Bartolomé Beltrán n’era president, tot i que el cap de l’operació fou Mateu Alemany, aleshores directiu del club. L’altra, de 59.271 m², amb les cases, fou venuda, per 52.000.000 de pessetes, a Joan Vadell Lladó, de Campos; el 2009, encara n’era propietari i tenia llogada part de les cases a la casa d’Andalusia, que el mateix any encara hi tenia la seu, i a l’Associació de Grups Musicals, que les emprava (2009) com a sales d’assaig per a gent jove, de manera que l’antiga possessió ha experimentat un canvi d’ús: ha passat de ser una explotació agropecuària a complir una funció social. Els ingressos obtinguts amb els lloguers són reinvertits en obres de reforma i restauració de les cases (íd., 6a).


La documentació consultada ens proporciona molta informació sobre l’explotació agropecuària que s’hi dugué a terme al llarg dels segles. Se sap que, en època dels cartoixans, hi havia oliverars, vinya, garroverars, ametlerars, un prat amb polls i àlbers, hort i arbres fruiters.

En temps de Maria Pons Santandreu i el seu fill Fèlix Pons Pons, encara es dedicà una part de la possessió a vinya, en una època —finals del segle XIX— de màxima esplendor de la viticultura mallorquina, fins que, el 1891, arribà la fil·loxera, la qual s’estengué ràpidament provocant la ruïna de molts pagesos, que es veieren obligats o bé a emigrar o bé a canviar el tipus de cultiu, fet que donà pas a la proliferació d’ametlerars, figuerals i garroverars, entre d’altres (Roig, 2004-2005). Així, Son Bibiloni ben aviat deixà la vinya i dedicà l’explotació als ametlers, garrovers, cereals i hortalisses.

Per regar, es feia servir l’aigua de la font de Mestre Pere, de la qual Son Bibiloni era la que tenia més hores: 43 i mitja; de fet, l’amo de Son Bibiloni era qui tenia llogat el siquier de la font. A la primera meitat del segle XX, les possessions propietàries del cabal principal de la font eren la Cabana dels Frares, Son Bibiloni, Can Moià, Son Serra, Son Calco, Can Banya, Son Reus i Son Frau. Pel que fa al cicle d’utilització de l’aigua, el dilluns a la sortida del sol li corresponia a la Cabana dels Frares fins al dimecres, tot i que el dimarts li tocava també a Can Castellà i algunes hores del dimecres a Can Moià. El dijous, era el torn de Son Serra. Son Reus i Son Frau, el divendres. El dissabte, Can Banya tenia quatre hores, Son Calco quatre més i la resta s’ho quedava Son Bibiloni, que l’aprofitava fins a la sortida del sol del dilluns (Ginard, 1991).

Paral·lelament, s’hi desenvolupava una explotació ramadera dedicada bàsicament als sectors porquí i boví. Coincidint amb l’auge de les vaqueries a les dècades de 1960 i 1970, Son Bibiloni gaudí d’una important activitat lletera que donà molts guanys, fins que, amb l’entrada a la Unió Europea, entrà en decadència per una sobreproducció, fins arribar al punt paradoxal que es donaven subvencions als pagesos perquè deixassin de produir llet.

L’elevat cost que suposava el manteniment de les cases, afegit a la progressiva decadència del món rural, féu que Magdalena Pons Marquès, d’avançada edat, decidís vendre la possessió, el 1991, a Joan Isern Cunill, que ja no hi dugué a terme cap mena d’explotació agropecuària. Son Bibiloni perdé definitivament la finalitat per a la qual havia estat creada.


El 19 de juny de 2007, ens entrevistàrem a Son Godí Nou amb Pere Campaner Munar, fill dels darrers amos de Son Bibiloni. Son pare morí cap a 1980 i fou qui construí el pou nou i arreglà tot l’entramat de síquies de la finca, provinents de la font de Mestre Pere. Molt afligit, Pere Campaner ens contà que quan Joan Isern comprà (1991) la finca, els prometé que podrien continuar com a posaders, però en realitat féu l’impossible per treure’ls, com es pot constatar a la documentació aportada. Està convençut que sa mare morí (1995) del disgust. Poc abans que Magdalena Pons Marquès vengués la finca, els hereus se n’endugueren tot el mobiliari, quadres i, fins i tot, desmantellaren la tafona, segons ens narrà Pere Campaner, a qui la senyora li regalà un santcrist que encara conserva.


Fins a la segona meitat del segle XX, la capella de Son Bibiloni serví d’oratori per als habitants de la Garriga. Hi ha un document del 12 d’octubre de 1882, escrit en italià, on el bisbe de Mallorca Mateu Jaume Garau, que havia estat bisbe de Menorca, demana autorització perquè els habitants dels voltants puguin emprar l’oratori qualsevol dia, feiner o festiu, en quedar-los més a prop que l’església a la qual estan adscrits i perquè reuneix les condicions necessàries. El 1903, està documentat un altre permís, signat pel bisbe de Menorca Bartomeu Pasqual Marroig, que en aquella època era secretari de cambra i govern del bisbe de Mallorca Pere Joan Campins i canonge lectoral de la Seu de Mallorca, on es declara l’oratori de Son Bibiloni, a la parròquia de Sant Jaume, semipúblic, però només el diumenge i els dies festius. Aquesta condició conclogué a la dècada de 1940, quan hi deia missa el vicari de Son Sardina Llorenç Escales.


Constitueix un casal rural amb planta de tres ales rectangulars unides formant una U. L’ala oest té planta baixa, pis i porxo; la sud, planta baixa i pis, i la de llevant, planta baixa. D’aquestes, la primera té una crugia, i la resta, dues.

La façana principal mostra un aspecte massís a la planta baixa, amb un gran portal forà, l’ingrés principal, descentrat, d’arc carpanell amb l’escut dels cartoixans a damunt, amb una inscripció que diu Iesus Nazarenus Carthusiae. Al costat dret, hi ha dos finestrons. Al pis, hi ha finestres amb ampit i finestrons al porxo. La paret està arrebossada i deixa veure part de les pedres de davall i el carreu d’obertures i cantonades. La façana de migjorn segueix un esquema semblant.

Les parets mestres són de pedres en verd amb obertures i cantonades de carreu. La teulada és a doble vessant, de teula àrab. A cada costat de la casa apareix una paret d’esquena d’ase que tancava els antics jardins.

El vestíbul té coberta de volta de creueria, amb el relleu de la creu dels cartoixans a la clau de volta; a cada costat, hi té un portal allindanat. El de la dreta dóna als estatges dels pagesos, coberts amb volta de canó amb llunetes. El portal de l’esquerra, amb una fornícula a damunt que conté una estatueta de sant Bru, dóna a la capella, dividida en dos trams separats per un arc carpanell, i coberts respectivament amb volta de canó i amb volta estrellada amb l’anagrama de Jesús (IHS) al centre i quatre àngels alats a les interseccions dels tercelets; presideix el presbiteri un llenç de sant Bru; a l’esquerra, dintre de la capella, es troba una petita pica d’aigua beneïda que té forma de copinya marinera, i, fins i tot, hi ha una sagristieta, amb pica de rentar mans per al sacerdot i armari per a les vestidures sagrades.

La clastra, empedregada, té un arc carpanell a cada costat, dels quals destaca el del vestíbul; des de l’altre arc carpanell s’accedia a la casa dels senyors. Al bell mig, es conserva un dels dos vells lledoners que hi havia; l’arbre desaparegut devia ocupar el lloc d’un dels dos colls de cisterna existents, que presenta un aspecte molt modern. A la dreta, hi ha un banc molt llarg fet de pedra viva en el qual hi ha la creu dels trinitaris.1 Vora el pedrís, un coll de font d’estructura octogonal. Al nord, hi apareix una construcció més humil, l’antiga tafona, que tanca parcialment la clastra; és de propietat diferent.2 Ben a prop, hi ha un habitatge que abans era el dels amos i que després fou substituït; a dins, hi ha una pica de rentador amb la data de 1724 gravada sobre la pedra. Al pis de les ales sud i oest, hi havia les cel·les dels cartoixans.

Segons la Revisió del Pla general d’ordenació urbana de 1985, de 1994, gaudeix d’un grau de protecció A2, és a dir, d’una protecció integral parcial (CPE, Revisió PGOU 1985).

______

1 Les creus trinitàries del pedrís poden tenir l’origen en un membre la família Pons, Andreu Pons Humbert, que fou trinitari.

2 Aquest edifici —que conté antigues cel·les dels cartoixans, l’habitacle de la tafona i estables— formava part del conjunt de cases de Son Bibiloni, però amb la primera desamortització fou segregat i venut a l’hisendat Pere Joan Moià Maiol, de qui prové el topònim actual de Can Moià.


 

 

 

 

 

Darrera actualització de diumenge, 7 de febrer de 2010 18:41
 
Joomla Templates by Joomlashack