Son Quint - Notes històriques PDF Imprimeix Correu electrònic
Índex d'article
Son Quint
Localització
Notes històriques
Els amos de Son Quint
Galeria
Totes les pàgines

Fins al segle XVII, la possessió fou denominada la Vinya o la Vinya dels Quint. Feia part d’una àmplia contrada que s’estenia entre els camins de Calvià i d’Esporles, anomenada a la documentació el Vinyet, ja que era majoritàriament cultivada de vinya. El Vinyet desaparegué el segle XV a causa d’una plaga, però el topònim es mantengué ben viu fins ben entrat el segle XX com a nom de lloc per localitzar als documents les possessions i els rafals que s’ubicaven en aquesta zona.

La família Quint no apareix documentada a Mallorca fins a principis del segle XV. El primer propietari de la possessió de què tenim constància és Nicolau de Quint i Nét, fill d’Antoni de Quint i de Caterina Nét. Es casà amb Agnès de Pacs i Segarra, filla del segon matrimoni d’Hug de Pacs amb Francesquina Segarra (Barceló, 2000: 24).

Nicolau de Quint i Nét testà el 22 de juliol de 1437 davant el notari Antoni Contestí i degué morir poc després perquè el seu inventari de béns està datat el 5 d’agost d’aquell mateix any. Deixà els béns següents: la casa pairal, situada «dins la Ciutat de Mallorques, en la parròquia de Sent Nicolau, en lo charrer de la Pateneria [sic, per Tapineria, actual carrer de Jaume II], devant lo alberch que òlim fou d’en Pere Revell que ara possehex en Bernat Çavall, mercader»; una vinya amb el seu casat, situada en el Vinyet del terme de la ciutat, vers les muntanyes, en el camí per on es va al monestir de la Real, prop del camí de Puigpunyent, ço és, la Vinya o Son Quint; una peça de terra —una part de la qual havia estat vinya— anomenada el Rafal i situada ran de la Riera quan entra a la Ciutat, i un camp prop del monestir de la Real que afrontava amb la síquia de l’aigua. A més a més, deixà multitud de censals i rendes que al llarg dels anys augmentarien i serien, en gran part, la base del ric patrimoni familiar (íd.: 28, 31).

Per l’inventari dels seus béns, se sap com eren les cases de possessió de Son Quint en aquella època. Des d’un pati exterior s’accedia a l’entrada, on s’acaramullava instrumental agrícola (xorracs, càvecs, aixades...), una escala i poals per treure aigua de la cisterna, entre d’altres. Després venia el celler i el celleret, amb la vaixella vinària. A la cuina, on no hi havia aixovar propi d’aquesta habitació, hi destacaven vuit lliteres plantades per jeure-hi alguns dels esclaus amb què comptava la família. En la denominada botiga, prop del celler, hi havia tres estores obra d’Alacant. Una sala acollia objectes tan diversos com un llumener, un erer, dos artibancs, una taula, una cadira plegadissa o un altar amb un retaule de la Salutació de la Verge Maria. Una cambreta, una cambra prop de la sala, una recambra, dos forns i un molí ben a punt, entre altres dependències, completaven el conjunt del casat (íd.: 28-29).

Alguns d’aquests captius de la família eren: Juliana, Maria, Martí (sarraí), Jordi Burgar, Joan Sureda, Antoni Bou, Julià Fàbregues, Jaumet, Gregori, Mateu (rus), Joan Bover, Valentí Negre (negre), Jordi de Menorca, Joan Batiat, Joana (negra), una altra Joana, Margalida (sarraïna), Julià (rus), Espúria i dues esclaves sarraïnes més (íd.: 35).

La viuda, Agnès de Pacs i Segarra, comprà vinyes prop de la ciutat i d’aquesta manera contribuí a eixamplar l’extensió dedicada a aquest conreu de la seva heretat. El 20 de juny de 1460, en comprava una a Clara, esposa d’Huguet Borrassà. El 2 de maig de l’any següent, era Lluís de Pacs qui li venia una vinya situada en el Vinyet de la Muntanya del terme de Ciutat per 1.075 lliures. Alguna d’aquestes vinyes era veïnada de la de Rafel d’Olesa, doctor en drets, i es trobava prop de la teulera de Joan Miró (íd.: 29).

Com he dit abans, Agnès de Pacs i Segarra era filla d’Hug de Pacs. Aquest era fill de Nicolau de Pacs i germà d’Asbert, Jaume, Caterina (casada amb Berenguer Vida) i Cília (casada amb Albertí de Dameto). Hug es casà en primeres núpcies amb Maimoneta Piris, filla de Maimó Piris, descendents d’una important família de jueus conversos, del matrimoni dels quals nasqué Isabel, casada amb Pere Nét. En segones núpcies, Hug maridà amb Francesquina Segarra, probablement germana de sor Joaneta Segarra, molts d’anys prioressa del convent de Santa Margalida. Hug i Francesquina foren un matrimoni prolífic del que nasqueren, almenys, tres fills i quatre filles: Bernat, Huguet, Miquel, Agnès, Antonina, Beatriu i Elionor. Hug féu testament dia primer d’agost de 1447 i elegí sepultura «in capella beatorum Petri et Pauli apostolorum constructa intus ecclesiam monasterii fratrum minorum Civitatis Maioricarum in tumulo ibidem constructo in quo Predecessores mei sunt sepulti» (íd.: 22-23).

Agnès de Pacs i Segarra es casà amb el dessusdit Nicolau de Quint i Nét i emparentà d’aquesta manera amb una distingida i rica nissaga de mercaders. Aquest es casà fins a tres vegades: la primera, amb Nicolaua, filla d’Antoni de Pacs, mercader; després amb Anneta, filla de Guillem Bennàssar, i finalment amb Agnès. Fou enterrat al convent de Sant Domingo. Agnès de Pacs i Segarra, gairebé sempre esmentada com a Agnès de Quint, degué néixer entorn del 1415. Pertanyia a una família notable pel seu poder econòmic, pel seu prestigi social i per la seva influència política. Estava emparentada amb destacades famílies, com els Dameto, Espanyol, Gener, Gual, Pont, Quint, Safortesa, Valentí i Vida. Restà viuda durant gairebé 50 anys. La importància econòmica de la família donà lloc a l’apel·latiu de la «viuda daurada», com era coneguda popularment. Que procedia d’una família benestant ho prova el dot que aportà en casar-se de 1.300 lliures (íd.: 24-25).

Del matrimoni d’Agnès de Pacs i Nicolau de Quint nasqueren dues filles i un fill: Caterina, Agnès i Antoni Nicolau. Caterina es casà amb el cavaller Pere Ramon Safortesa i Unís, amb qui tengué un fill, Nicolau Antoni, i el 12 de gener de 1456 testà davant el notari Pere Martorell. D’altra banda, Pere Ramon Safortesa, que es casà en segones núpcies amb Elionor de Lloscos, no sobrevisqué en molt de temps a la seva primera esposa. En restar orfe l’infant, l’àvia Agnès de Pacs suplicà al lloctinent la seva tutela el divendres 24 de novembre de 1469. Aquest infant fou l’hereu de la gran fortuna dels Quint. Nicolau Antoni Safortesa i de Quint es casà amb Isabel i foren pares d’una nina, Agnès, i d’un nin, Antoni Nicolau (íd.: 26).

Agnès de Pacs i Segarra testà el diumenge 14 de setembre de 1483 en presència del notari Miquel Abellar, conegut humanista. Nomenà hereu universal el seu nét Nicolau Antoni Safortesa i de Quint amb una sèrie de clàusules, entre les quals una de les que tendria més transcendència seria que «ut dictus Nicolaus Johannes se cognominet et cognominarii faciat cognomine de Quint sine aliqua mixtura alterius cognominis de genere paterno faciat que signum et arma de Quint sine aliorum armorum mixtura. Ita quod dictus Nicholaus [...] et arma dicti quondam honorabilis Nicholai de Quint avi sui materni sine aliqua mixtura habeat». Tal disposició suposà l’establiment del vincle Quint que manté a hores d’ara la família Quint-Safortesa. Morí tot just albirar la primavera de 1485. Els Pacs eren enterrats al carner familiar al convent de Sant Francesc, però Agnès fou enterrada al convent de frares predicadors de Ciutat, al túmul dels Quint (íd.: 27, 34).

A la segona meitat del segle XVI, el propietari de tot aquell vast patrimoni era Nicolau de Quint i Burgues, també cognominat Burgues i Quint. Havia obtengut el fideïcomís fundat per Gregori Burgues Safortesa, Sallambé, que era (1425) senyor de la baronia de Vallmoll. Nicolau es veié involucrat, el 1619, en l’assassinat de l’oïdor de la Reial Audiència Jaume Joan de Berga i de Sales, tot i que en quedà absolt i partí cap a Gènova amb l’exèrcit, on morí sense descendència. La seva hereva fou Isabel de Quint i de Quint Burgues, que es casà (1577) amb Lleonard de Safortesa i de Safortesa, pel matrimoni dels quals la línia principal dels Safortesa s’uní a la línia dels Quint Safortesa o Quint Burgues. Lleonard, fill i successor d’Isabel, anteposà el llinatge Burgues al de Safortesa. Des de llavors, els primogènits anaren alternant els llinatges Burgues Safortesa i Quint Safortesa (Bellido, 1997: 14; GEM, XV, 34).

El 1578, Son Quint era valorada en 13.000 lliures mallorquines, segons els Estims d’aquell any; aquesta n’és la ressenya: «La possessió, rafalet y vinya de mossèn Nicolau Burgues y Quint, lo qual rafal és p[ro]p lo camí de Puipunyent, [valorats en] tretze mília liures.» Segons aquest document, Nicolau de Quint i Burgues era també propietari, al terme de Ciutat, de la possessió de Santa Eulàlia, valorada en 10.000 lliures (ARM, D-1251, f. 149).

L’hereu d’Isabel de Quint i de Quint Burgues fou el seu fill Lleonard Burgues-Safortesa, i aquest fou succeït pel seu fill Tomàs Quint-Safortesa i de Verí, el qual heretà el vincle de Quint instituït (1483) per Agnès de Pacs, que passà als Burgues-Safortesa amb la mort (1610) de Pere Joan de Quint i Fuster. El 1650, Tomàs Quint-Safortesa i de Verí, cavaller de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa, es casà amb Maria d’Olesa, filla de Gregori d’Olesa i Santacília, darrera membre de la branca dels Olesa coneguda com a Olesa de Vinagrella, que aportà com a dot Son Dameto (Ciutat), situada al lloc del Vinyet. Per mitjà d’aquest casament, els Safortesa incorporaren al seu patrimoni propietats importants d’aquesta branca dels Olesa, com ara Vinagrella, l’Alqueria i l’Eremitori (Llubí) i Son Sastre (Muro). Tomàs Quint-Safortesa i de Verí era fill de Lleonard Burgues-Safortesa, però es cognominava Quint-Safortesa perquè havia heretat el vincle de Quint (ARM, Prot. 2150, f. 154v-155v; GEM, XV, 34).

No obstant això, qui figura com a propietari de Son Quint als Estims de 1685 és el canonge i sagristà Gregori Quint i Safortesa. Era valorada en 15.500 lliures mallorquines. La ressenya diu així: «Son Quint, de M.o Gregori Quint y Çafortesa, sacristà y canonge, [valorada en] quinse mil y sinch-centas lliuras.» Santa Eulàlia, en canvi, hi és esmentada com a propietat dels hereus de Tomàs Quint-Safortesa i de Verí (ARM, D-1253, f. 196v-196).

En aquella època, la possessió era dedicada a vinya, olivars, garroverars i a conreu de cereals i lleguminoses, segons dades aportades per Damià Ferrà-Ponç a la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Confrontava amb Son Moix Blanc i el camí Reial (GEM, XIV, 128).

Fruit del matrimoni de Maria d’Olesa amb Tomàs Quint-Safortesa i de Verí, nasqué Tomàs Burgues-Safortesa i d’Olesa (†1731?), cavaller de l’orde d’Alcàntara i primer marquès del Verger, que continuà la línia principal. Fou un destacat partidari de l’arxiduc Carles durant la Guerra de Successió. Fou enviat per les autoritats mallorquines prop de l’esposa de l’arxiduc, Isabel Cristina de Brunsvic. L’arxiduc Carles, des de Barcelona, li atorgà el títol de marquès del Verger (1708), que no fou revalidat per Felip V (Bover, 1983: 438-439; GEM, XV, 34-35).

El successor de Tomàs Burgues-Safortesa i d’Olesa fou el seu fill Tomàs Quint-Burgues-Safortesa i Dameto (†1753), cavaller de l’orde d’Alcàntara (1704) i segon marquès nominal del Verger. Es casà (1716) amb Elionor de Berga i Safortesa (1701-1767), germana de Gabriel de Berga i Safortesa i filla de Gabriel de Berga i Santacília i d’Isabel Safortesa i Sureda de Santmartí. Amb aquest casament, entraren a la família els vincles dels Santacília. Fruit d’aquest matrimoni foren els fills següents: Gabriel (†1742), Tomàs (1718-1772) i Cecília (†1789). La mort del fill primogènit Gabriel en pupil·lar edat féu que Tomàs heretàs el patrimoni familiar (Albertí, Rosselló i Vibot, 2002: 68, 71; Bover, 1983: 62; GEM, II, 94).

Tomàs Burgues-Safortesa i de Berga (1718-1772), fill de Tomàs Quint-Burgues-Safortesa i Dameto i d’Elionor de Berga i Safortesa, fou regidor perpetu de Ciutat des de 1752, heretà el vincle de Berga i, el 1770, exercí les capitanies d’Andratx i Calvià. Es casà, el 8 d’abril de 1739, amb Caterina Sureda i de Togores (1722-1814), filla de Joan Sureda Vilallonga i de Caterina Togores i Gual Térmens, marquesos de Vivot, amb la qual tengué els fills següents: Tomàs (†1772), Pere (1764-1837), Isabel (1744-1828), Elionor (†1769), Caterina (†1783), Cecília (†1811), Gabriela (†1771), Anna Maria (†1798), Marieta (†1832), Gabriel, Francesc, Joan (1756-1825) i Josep (†1812). Morí el 31 d’agost de 1772, amb testament que havia ordenat el 10 d’octubre de 1762 davant el notari Josep Bernat, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa, Caterina Sureda i de Togores, i hereu propietari, el seu fill primogènit, Joan Burgues-Safortesa i Sureda (Albertí, Rosselló i Vibot, 2002: 71; ARM, Prot. 2150, f. 120r).

El 19 de setembre, començà la redacció de l’inventari dels seus béns i heretat, a instància de la viuda. Entre molts altres béns, hi figurava «el predio dit Son Quint, ab casas y tafona, cituat en el terme de la present ciutat, parròquia de Santa Creu, en el Viñet, junt al camí qui va a la vila de Puigpuñent, […] el qual predio és del fideïcomís de los señors Quints […]» El bestiar de feina eren quatre parells de mules, un parell de muls, tres parells d’egües i una poltra. S’hi esmenten la capella (amb casulles, cobrecalzes i un calze amb patena daurats), la tafona (de dues bigues) i el molí de sang, i l’existència d’un cup de llenyam amb congrenys i dos carretells. La possessió la tenien en arrendament Blai Billon i el conrador Rafel Sales, Silvestre, segons el contracte que s’havia signat dia primer d’octubre de 1729, amb acta en poder del notari Francesc Garcies, per ànnua mercè de 1.000 lliures, en l’arrendament de la qual no anaven compreses les cases de possessió, que eren habitades pels senyors (ARM, Prot. 2150, f. 156r-158r).

Com a anècdota històrica, contaré que una de les filles de Tomàs Burgues-Safortesa i de Berga, Elionor Safortesa i Sureda, fou traslladada a Son Quint quan se li diagnosticà la tisi en segon grau, i allà morí el 1769. Així ho expliquen Maria Josep Massot i Pere de Montaner: «El 16 de febrero de 1769, el Dr. Antoni Vives i Maiol, protomédico del Hospital General, comunicó que doña Leonor Zaforteza i Sureda, esposa de don Joan Sureda i de Verí, estaba ‘enferma héctico-thísica de 2º grado’ en Son Quint. Esta era una finca del terme, propiedad del padre de la contagiada. Resulta obvio que la habían trasladado allí no sólo porque se pensaba que el ‘aire campestre’ era beneficioso para los tísicos, sino también para evitar los mayores problemas que su enfermedad contagiosa podía causar en la casa donde vivía en Palma, Can Vivot, que era de su suegro, don Joan Miquel Sureda i de Togores (+1775), II marqués de Vivot. En Son Quint, se ordenó que se inventariase el contenido de su alcoba. Así se hizo, se quemaron los muebles ese mismo día: ‘Por medio de un hombre se ha bajado todo lo continuado en el antecedente inventario de dicha casa, y puesto en medio de la selva a una distancia de dicha casa y predio, mandó el dicho señor alcalde mayor poner fuego’» (2005: 18).

El 1782, apareix documentat l’hostal de Son Quint al dietari del doctor Fiol: «[21-10-1782] A les 9 2/4 essent passat per case el Dr. Gabriel Noguera amb la calesa som partit amb ell a la visura de Galatxó; som arribats amb la calesa fins al hostalet de Son Quint; y apeats nos som posats a sella y som arribats a Son Gabriel Martí a las 4 2/4 havent menjat en el hostal devallant el coll un rostit» (Pons, 1933).

La possessió apareix documentada al mapa de Mallorca del cardenal Despuig (1784), entre Son Cigala, Son Moix, Son Dameto, Son Llull i Son Vida.

Com he dit abans, Tomàs Burgues-Safortesa i de Berga i Caterina Sureda i de Togores tengueren diversos fills. El primogènit, Tomàs Quint-Safortesa i Sureda, morí sense descendència el mateix any que son pare (1772), de manera que els seus germans Joan i Josep es repartiren l’herència.

El 24 de maig de 1790, el germà gran, Joan Burgues-Safortesa i Sureda (1756-1825), manifestà davant notari que no tenia vocació pel matrimoni, ja que volia entrar a l’orde de Sant Joan de Jerusalem, i que desitjava que el seu germà Josep es casàs. Amb aquesta doble motivació, li féu donació de tots els seus béns, els presents i els esdevenidors, amb una sèrie de pactes, com per exemple que es reservava les possessions d’Alfàbia, Vinagrella, Son Dameto i les cases de Can Berga, situades a la plaça del Mercat, i també 100 pesos mensuals per temps de dos anys, és a dir, 350 lliures mallorquines mensuals que havia de satisfer el seu germà i que podia gravar sobre les possessions o els llogaters de Santa Eulàlia, Son Anglada, Son Bunyola, Son Valentí, Son Fortesa i Son Berga dels Establiments (Albertí, Rosselló i Vibot, 2002: 72-73).

Això no obstant, l’any 1791, Joan Burgues-Safortesa es casà amb la filla d’un carnisser, Cecília Borràs i Feliu, la qual cosa provocà les crítiques de la noblesa illenca. Aleshores, com a primogènit, reclamà tots els drets que li pertanyien i que ja havia cedit, en part, al seu germà Josep. Aquest s’hi oposà i aleshores començaren les diferències i els plets, que arribaren fins al Suprem Consell de Castella. La resolució del monarca fou salomònica i aconsellà la formació de dues cases Safortesa, de manera que els germans Joan i Josep fundaren les branques Burgues-Safortesa i Quint-Safortesa, respectivament, i es dividiren el patrimoni familiar, inclòs l’arxiu. La concòrdia i la divisió de béns s’efectuà dia 24 de desembre de 1805, davant el notari Esteve Bonet Perelló. El donatari pogué recuperar part de les possessions atorgades: Son Valentí (Banyalbufar), Son Boronat (Calvià), Son Fortesa i Santa Eulàlia (Ciutat), Son Fortesa, Son Josep i So na Moixa (Manacor), l’Alqueria, l’Eremitori i la cavalleria dels Lloscos (Llubí). Així doncs, Joan Burgues-Safortesa i Sureda continuà la línia principal del llinatge, que s’anomenà, com he dit, línia dels Burgues-Safortesa a causa dels llinatges emprats pels hereus. Heretà, sencers o en part, els vincles dels Berga, Burgues Lloscos, Olesa de Vinagrella, Safortesa, Sanglada, Santacília i Valentí i el títol de marquès del Verger. Morí dia 27 de novembre de 1825, amb testament que atorgà en poder del notari Esteve Bonet Perelló el 25 de gener de 1819, en què nomenà hereva usufructuària de tots els seus béns la seva viuda, Cecília Borràs i Feliu (íd.: 73-74; GEM, XV, 35).

Quant al germà petit, Josep Quint-Safortesa i Sureda (1762-1812), heretà, sencers o en part, els vincles dels Berga, Montsó, Quint, Sanglada, Togores-Muntanyans i Valentí-Sestorres. Fou cavaller de l’orde militar de Sant Joan de Jerusalem, profés de l’orde de Calatrava, mestrant de la Reial Mestrança de Cavalleria de Granada i regidor perpetu de Palma. Amb ell s’inicià la línia nova dels Quint- beneficiari Josep; ser pagats pel seu germn'eservava dit Joan s'ia de pagar a dit Pere 100 pesos mensuals i vitalicis, que a lSafortesa, llinatge utilitzat únicament pels hereus. Es casà (1790) amb Francesca Dameto i Sureda (1772-1842), filla de Francesc Dameto i Berga i d’Isabel Sureda i Verí, la qual heretà la casa que a partir d’aleshores es coneixerà amb el nom de Can Quint Safortesa, situada entre els carrers de Sant Feliu, Sant Gaietà i el Born. Aquest casal fou també conegut com a Can Àustria, perquè durant la guerra de Successió (1702-15) la família Dameto, que l’ocupà durant el segle XVIII, fou partidària de la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. Fruit del matrimoni entre Josep Quint-Safortesa i Sureda i Francesca Dameto i Sureda, nasqueren Lleonard (1791-1800), Concepció (1792-1845), Tomàs (1794-1854), Isabel (n. 1796) i Francesc (1799-1800). Com a successor al fideïcomís dels Quint, s’adjudicà (1805) Son Quint en la divisió de béns (Albertí, Rosselló i Vibot, 2002: 81-82; GEM, XIV, 127; GEM, XV, 35).

A la mort de Josep Quint-Safortesa i Sureda, esdevenguda el 1812, els béns passaren en usdefruit a la seva esposa i en nua propietat, al seu fill primogènit, Tomàs Quint-Safortesa i Dameto (1794-1853), casat (1818) amb Antònia de Togores i Denti (1801-1863), filla de Mateu Togores Sanglada i d’Estefania Denti i Paratore. Fruit d’aquest matrimoni, nasqueren Josep (1821-1880), Mateu (1825-1893), Tomàs (1828-1844), Francesca (1830-1905) i Caterina (1833-1912).

El 1817, Son Quint era valorada en 40.000 lliures i tenia una superfície de 300 quarterades, segons dades procedents del Quaderno de la riqueza general del término de la ciudad de Palma. Hi figura com a propietària Francesca Dameto i Sureda, com a hereva usufructuària del seu espòs i com a tutora i curadora dels béns del seu fill Tomàs Quint-Safortesa i Dameto. Aquesta n’és la ressenya: «D.a M.a Franc.a Dameto y Zaforteza. Posesión Son Quint, de 300 quarteradas: 60 de sembrado, 60 de pastos con olivos y algarrobos y almendros y 180 de selva, [valorada en] 40.000 [lliures].» Segons aquest document, era també propietària de Son Berga (250 quarterades), el molí de la Terra (dues quarterades), Son Sametes (set quarterades), el Rafal Vell (100 quarterades) i Son Anglada (500 quarterades), valorades les quatre primeres propietats en 24.466, 1.833, 4.333 i 46.666 lliures, respectivament (ARM, D-1525, f. 21r-21v).

L’Apeo, de 1818, recull dades agrícoles de la possessió, tot i que difereixen una mica de les proporcionades pel Quaderno. Situada a la parròquia de Santa Creu, era valorada en 70.000 lliures i tenia una extensió de 380 quarterades. Hi figura com a propietari Tomàs Quint-Safortesa i Dameto. La ressenya diu així: «D. Tomás Quint-Zaforteza. Son Quint, en Santa Cruz. 80 quarteradas de campo de 2ª calidad con árboles, 40.000 libras. 100 quarteradas de campo de 3ª calidad con árboles, 20.000 libras. 200 quarteradas de monte, 10.000 libras.» Val a dir que, segons aquest document, Son Quint era la tercera possessió millor valorada de Ciutat. Tomàs Quint-Safortesa i Dameto era també propietari, entre d’altres, de Son Anglada (280 quarterades), Son Berga (10 quarterades), l’Aigo Dolça (dues quarterades), Son Sametes (set quarterades), el Rafal Vell (120 quarterades) i una casa amb molí d’aigua a la parròquia de Santa Creu (una quarterada), valorats en 45.000, 3.000, 1.000, 5.000, 52.400 i 3.000 lliures, respectivament. Només al terme de Ciutat, sense comptar les propietats intramurs, tenia un patrimoni valorat en 179.400 lliures. En total, tenia una riquesa patrimonial valorada en 214.400 lliures, sense comptar les propietats situades a la part forana (ARM, D-1530, f. 143v-144r).

La possessió apareix ressenyada a la Relación de todos los predios, huertos y fuentes pertenecientes a esta ciudad y su término, de 1845. Se situava a la parròquia de Santa Creu. El document informa que, el 1818, era de Tomàs Quint-Safortesa i Dameto i que, el 1845, era del mateix propietari. Tenia 180 quarterades de superfície, a més de 200 quarterades de bosc i garriga, i feia 994 lliures de crèdit líquid. Segons aquest document, era també propietari de Son Anglada (280 quarterades), Son Berga (110 quarterades), Son Berga Nou (10 quarterades), l’Aigo Dolça (dues quarterades), el Rafal Vell i Son Sametes, que feien de crèdit líquid, els quatre primers, 600, 467, 54 i 14 lliures, respectivament (AMP, FP-936/2).

Tomàs Quint-Safortesa i Dameto morí el 7 de juliol de 1853, a l’edat de 58 anys. En execució de l’acta de donació que ordenà a la possessió de Son Nebot (Marratxí) el 18 de juny de 1850 davant el notari de Ciutat Sebastià Coll, tots els béns, drets i accions passaren al seu fill primogènit, Josep Quint-Safortesa i de Togores. Per al cas de morir sense fills legítims i naturals, el document especificava que havia d’esser substituït, successivament, per Mateu (secundogènit), Francesca i Caterina Safortesa i de Togores (RP2, 439, 1a).

L’acta de donació contenia una sèrie de pactes, entre els quals destacam que Mateu Safortesa i de Togores, mentre fos fadrí, podia tenir residència a Can Quint Safortesa i a Son Berga, on habitava Tomàs. A més a més, havia d’esser alimentat —estant sa o malalt— i servit per un criat mantengut. Se li havia de facilitar tot allò que calgués, sempre i quan romangués en alguna de les propietats de la família. En cas de tenir cavall, l’hi havia d’esser mantengut (íd.).

Segons l’esmentada acta, Francesca Safortesa i de Togores no havia de rebre res en concepte de llegítima paterna, ja que li fou constituïda en dot la possessió de Betlem (Llucmajor) quan es casà amb Josep Baltasar Tomàs —abans Sureda— i Boixadors, segons consta de l’escriptura atorgada, el 7 de desembre de 1847, davant el notari de Ciutat Sebastià Coll. A l’altra germana, Caterina, casada (1856) amb Marià Vilallonga i de Togores, li correspongueren 20.000 lliures, segons l’escriptura atorgada, el 12 de març de 1856, davant el notari de Ciutat Gaietà Socies (íd.).

En virtut de l’acta de donació, Josep Quint-Safortesa i de Togores, Dameto, Berga, Sureda, Sanglada, Valentí-Sestorres, Muntanyans i de Togores, cavaller mestrant de la Reial de València, acceptà la donació i declarà que Son Quint formava part dels béns heretats. La donació consistia en 18 possessions, de les quals 10 —inclosa la possessió de Son Quint— pertanyien al registre de la propietat del districte de la Llonja, una al de la Catedral, una altra a Esporles (Son Quint), una altra a Banyalbufar (Son Bunyola), dues a Bunyola, una altra a Algaida (Castellitx d’en Fortuny) i dues a Llucmajor (íd.).

En aquella època, segons les dades registrals, Son Quint tenia una superfície de 660 quarterades, era valorada en 110.000 escuts i era tenguda en alou propi. Confrontava, a migjorn, amb el carreró del Rei; a ponent, amb el camí de Son Rapinya, Son Muntaner (de la marquesa del Reguer) i Son Vida (de Francesc Trullols i Sales); a tramuntana, amb Son Camps (de Sebastià Feliu), Son Cotoner (de Nicolau Brondo), Bunyolí (del comte de Peralada) i Son Gual de Pocafarina (del marquès de Campofranco); a llevant, amb Son Ximelis (de Joan Palou de Comasema), Son Roqueta (de Francesc de Paula Aguiló), Son Putxet (dels hereus de Miquel Humbert), Son Cigala (del comte de San Simón) i Son Peretó (de la marquesa del Reguer). La tenia arrendada l’honor Joan Sales Llull, per ànnua mercè de 2.862 lliures (AMP, 1060, Lista electoral rectificada [...] Año 1864; RP2, 437, 1a).

El 1868, Josep Quint-Safortesa i de Togores cedí uns terrenys de la possessió perquè s’hi construís el nou cementeri de la Vileta. També en cedí uns altres per a l’edificació del temple parroquial de Son Rapinya, que fou construït amb les donacions, almoines i treballs voluntaris que feren els veïnats del barri. Les obres començaren el 1880 i no finalitzaren fins al 29 d’agost de 1887 (Autors diversos, 1994: 394; Carrió, 2006: 35).

El 1871, Son Quint tenia unes 638 quarterades de superfície, després de diverses segregacions patides, entre elles una porció de tres quarterades que, el 1867, adquirí Antoni Maria Sbert Borràs, cofundador i primer president (1882-1894) de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Balears -Sa Nostra-, on construí les cases denominades Son Fort o Can Sbert (RP2, 437, 1a).

El 1873, l’Ajuntament de Palma redactà un projecte que pretenia convertir en camí veïnal el caminoi que des de Son Serra anava a Son Rapinya a través de Son Quint. La ressenya diu així: «Ayuntamiento de la Ciudad de Palma. Negociado de caminos. Año 1873. Se acuerda convertir en camino para carruages la senda que desde Son Serra conduce a Son Rapiña, a través del predio Son Quint [...] Contestando al oficio que con fecha del 28 del próximo pasado ha tenido por conveniente dirigirme, compláceme manifestarle que, tratándose de un acto beneficioso para los vecinos de Son Rapiña y de la Vileta, cual es la transformación en camino de carruajes de la senda que atraviesa por tierras de mi predio Son Quint, no tengo inconveniente en ceder el terreno necesario al indicado objeto; cuyo trazado y correspondiente cerca pasaré a señalar con la concurrencia de una comisión de este municipio, tan luego como regrese a Palma. Dios se digne iluminarle en su difícil cargo. Artá, 3 setiembre de 1873. [Signa: Josep] Quint Zaforteza, Sr. alcalde popular de Palma» (AMP, FP-1089/3).

Josep Quint-Safortesa i de Togores (1821-1880), cap del carlisme a Mallorca, es casà (1849) amb Carme Crespí de Valldaura i Caro (1828-1902), comtessa d’Olocau, filla de Joaquim Crespí de Valldaura i Carvajal i de Margalida Caro i Sales. Fruit del matrimoni, nasqueren Tomàs (1849-1888), Joaquim (1850-1885), Antònia (1853-1881), Mateu (1856-1927), Josep (1856-1898) i Marià Safortesa i Crespí de Valldaura (1861-1918). Cap a 1870, era propietari de 2.700 quarterades i era un dels majors contribuents de les Illes Balears, segons explica Antoni Marimon Riutort a la Gran Enciclopèdia de Mallorca. A causa de la seva adhesió al carlisme, el 1873, durant la Tercera Guerra Carlista, alguns dels seus béns foren confiscats, com així es reflecteix al Registre de la Propietat (Albertí, Rosselló i Vibot, 2002: 85-86; GEM, XIV, 130-131).

Josep Quint-Safortesa i de Togores morí el 20 de maig de 1880, amb testament que havia ordenat el dia de la seva mort a la possessió de Son Berga del terme de la ciutat davant el notari Miquel Ponç Barrutia, en què nomenà hereus usufructuaris la seva esposa, Carme Crespí de Valldaura i Caro (†1902), i el seu germà Mateu Safortesa i de Togores (†1893), i hereu propietari, el seu fill primogènit, Tomàs Quint-Safortesa i Crespí de Valldaura, amb una sèrie de substitucions per al cas de morir sense descendència masculina. Com que Tomàs (†1888) morí sense fills mascles i li premorí sense successió el seu germà Joaquim (†1885), el caràcter d’hereu universal propietari recaigué en Josep (†1898), segons sentència de 5 d’octubre de 1888 dictada pel jutjat de primera instància del districte de la Seu. L’herència comprenia, entre altres béns, 15 possessions, una de les quals era Son Quint, que fou inscrita a favor de Josep Quint-Safortesa i Crespí de Valldaura, per adjudicació de tots els béns i drets que constituïen l’herència líquida de son pare, com a hereu substitut que vengué a esser per la mort dels seus germans majors Tomàs i Joaquim i per la divisió practicada amb els seus germans Mateu i Marià i amb les seves nebodes Carme i Concepció Josepa Safortesa i de Verí, filles del seu germà difunt Tomàs, segons resulta de l’escriptura atorgada, el 29 d’agost de 1891, davant el notari de Ciutat Miquel Ignasi Font Muntaner (RP2, 437, 3a-7a).

Josep Quint-Safortesa i Crespí de Valldaura es casà amb Mercè Amat i Olivar (†1946), amb qui tengué diversos fills: Josep, Joaquim, Carme i Antònia. Segons l’Amillaramiento, de 1863-64, només a Capdepera era propietari de 5.781 quarterades. Morí el 4 de febrer de 1898, amb testament que havia ordenat el 2 d’abril de 1892 davant el notari de Ciutat Miquel Ignasi Font Muntaner, en què nomenà hereu universal propietari el primogènit que tengués a la seva mort, que vengué a esser Josep Quint-Zaforteza i Amat (1894-1965), el qual inscrigué Son Quint al seu favor, segons consta de l’escriptura de descripció de béns atorgada, el 10 de juny de 1898, davant el mateix notari. La possessió tenia aleshores una superfície d’unes 577 quarterades. Confrontava, al sud, amb el camí dels Reis; a l’oest, amb el camí de Son Rapinya, Son Muntaner (de Conrado Planes) i Son Vida (de Francesc Trullols i de Sales); al nord, amb Son Camps (de les hereves de Sebastià Feliu), Son Cotoner (de Nicolau Brondo), Bunyolí (del comte de Peralada) i Son Gual de Pocafarina (del marquès de Campofranco), i, a l’est, amb el puig de Son Anglada (de Marià Safortesa i Crespí de Valldaura), Son Cigala (de Joan Reiners) i Son Peretó (de Josep Francesc i Joan Sales). De més a més, confrontava per tots els punts cardinals amb multitud d’establits de Son Quint (Feo, 1998: 53; RP2, 437, 8a; RP2, 25.185, 1a).

El 1923, tengué lloc la primera parcel·lació de la possessió, amb la venda, a particulars, de la tanca de Baix, situada davant les cases de Son Quint i afrontada amb Son Serra i els camins de Son Rapinya i dels Reis (Sabater, 1980: 28).

La segona parcel·lació fou la del Garrigó, comprat, en gran part, per Josep Ventayol Sureda, qui hi edificà algunes cases d’esbarjo, que després vengué. També urbanitzà la resta de solatges que li quedaven (íd.).

Gairebé simultàniament, a uns tres quilòmetres de distància, al lloc que es denominava la caseta d’en Plata, el referit Ventayol adquirí altres terrenys, amb la intenció de crear-hi una zona residencial. El comerciant d’articles de goma Enric Codina, el publicista Francesc Sureda Blanes i l’industrial de productes lactis Antoni Gispert Pérez foren dels primers que s’instal·laren al nou poblat, que no tardà a esdevenir llogaret. A la dècada de 1940, el seu fill Bartomeu cedí a la Federació Diocesana de Congregacions Marianes, presidida pel pare Miquel Bonet Frau, SJ, un extens solar per a l’edificació d’una casa d’exercicis, que dissenyà l’arquitecte Francesc d’Assís Casas Llompart, i on també es pretenia construir una capella, la qual no s’arribà a fer i esdevengué magatzem de l’hotel Son Vida (íd.: 29).

Una altra parcel·lació important fou la que afectà el popular figueral de Son Quint, un dels més grans de Mallorca de l’època i famós per l’exquisida qualitat del fruit. Durant molts anys fou explotat per l’amo n’Antoni Borràs, Rei, d’Alaró, amb la seva esposa, Maria Rosselló, i fills (Antoni, Mateu, Margalida, Gabriel, Jordi, Jaume i Guillem). Per sant Roc (16 d’agost), abandonaven el seu poble de residència i s’instal·laven al Figueral, fins a finals de novembre, quan venien les senalles de figues seques que havien elaborat. També liquidaven el ramat de truja que havien engreixat amb el fruit defectuós (íd.: 29-30).

Aquest vast solar fou adquirit per Bartomeu Ferrer Villalonga, oriünd d’Artà, qui volgué instal·lar-hi una indústria de materials per a la construcció com la que havia muntat anys anteriors a Cuba. Una làpida col·locada a l’exterior de les oficines donava a conèixer-ne l’existència: «Teulera Toledo. Fou beneïda pel Molt Il·ltre. Sr. don Joan Quetglas, canonge, amb assistència de les autoritats, actuant de padrins D. Josep Maria Espina Devés i Maria Vich Nadal, 31 d’agost 1941» (íd.: 30).

Josep Quint-Zaforteza i Amat donà dos solars per a la construcció de la casa-vicaria de Son Rapinya, situada a la plaça de Son Quint, i la nova vicaria, amb saló d’actes i camp d’esports, situada a la plaça del Vicari Josep Llinàs, avui casa parroquial. Es casà amb Maria d’Olives i d’Olives, amb qui tengué diversos fills: Josep, Gabriel, Tomàs, Neus, Dolors i Mercè. Era un dels grans propietaris de terra a les Illes Balears, amb 1.230 quarterades a Capdepera i 783 a Ciutat, segons dades de 1933 procedents del Registre de la Propietat Expropiable. Morí el 16 de desembre de 1965, amb testament que havia ordenat el 24 de gener de 1940 davant el notari de Ciutat Germán Chacártegui y Sáenz de Tejada, en què nomenà hereva usufructuària sa mare, Mercè Amat i Olivar, i propietària, la seva esposa. En aquella època, el nucli antic de Son Quint comptava amb a penes 16 quarterades, després de les múltiples segregacions efectuades. Confrontava, al sud, amb el camí dels Reis, i, al nord, a l’est i a l’oest, amb establits. Produïa blat, civada, ordi, ciurons, oli i ametles, i també tenia una guarda d’ovelles (Feo, 1998: 53, 57; RP2, 437, 12a; Sabater, 1980: 32).

El 1974, la Immobiliària Constructora Mallorquina SA i la societat Alconesa, que intervengué directament en la construcció, transformaren la tanca de Dalt en l’anomenat Parc de los Almendros, que comprenia les terres situades entre els carrers del Vicari Joan Catany, del Prevere Seguí i la plaça de Son Quint, i abraçava fins i tot part de Son Pacs, de tal manera que la transformació no afectava només els voltants, sinó també el cor del llogaret, i aquesta circumstància s’hauria d’haver tengut en compte per tal de no trencar la tradicional idiosincràsia i bellesa del lloc. El 1923, en urbanitzar-se la tanca de Baix, la qüestió ambiental fou respectada íntegrament i l’estètica de Son Rapinya no es perdé. Però, pel que fa a la tanca de Dalt, es veu clarament que la constructora simplement anava al negoci sense tenir en compte l’estètica (Sabater, 1980: 30).

La construcció dels blocs de pisos del Parc de los Almendros no estigué exempta de polèmica. Foren acabats el 1974, però molt aviat els seus propietaris, famílies joves i modestes majoritàriament, s’adonaren de les humitats, cruis i altres defectes i vicis dels flamants edificis. El 21 d’abril de 1977, s’incoà un sumari arran d’una querella per estafa i imprudència temerària contra els tres promotors de la urbanització, Joan Oliver Mateu, Zourab Tchokotua i Tomàs Zaforteza i d’Olives, i contra tot el quadre d’arquitectes, aparelladors i empreses que havien participat en el projecte. La via penal, en la qual ja des del principi intervengué com a misser dels veïnats Ignasi Ribas, es perllongà per diverses vicissituds, entre elles els dubtes sobre l’aplicació anticipada de l’indult de 1977, fins al 1992, quan l’Audiència absolgué els empresaris i tècnics. El 1993, els perjudicats iniciaren accions civils i formularen una demanda milionària en pessetes contra tots els participants en la construcció dels edificis. El 1998, el magistrat Diego Jesús Gómez-Reino estimà parcialment la demanda i condemnà els tres promotors a reparar les deficiències constructives que presentaven els blocs. El 13 d’abril de 2002, la sala cinquena de l’Audiència de Ciutat fou més contundent en la seva sentència i condemnà els promotors i la seva empresa Immobiliària Constructora Mallorquina SA a solucionar totes les deficiències. La sentència fou recorreguda en cassació i estava pendent de la seva confirmació o revocació per part del Tribunal Suprem. L’Audiència disposà, el gener de 2005, l’embargament de béns dels condemnats per 2,4 milions d’euros, mesura cautelar que fou aixecada després de l’acord extrajudicial, pel qual dos dels promotors condemnats lliuraren dos milions d’euros als veïnats per reparar els blocs de pisos. D’aquesta manera, es posà fi al plet més antic i encara viu de les Illes Balears (Diario de Mallorca, 04-04-2007).

Tanmateix, la construcció d’aquests blocs de pisos no fou el pitjor. Hi hagué un atemptat molt més greu: la destrucció de les antigues cases de possessió de Son Quint. Segons m’explicà personalment Tomàs Zaforteza i d’Olives, la qüestió de l’enderrocament sorgí arran de les disputes originades pel repartiment dels solars, ja que es veien perjudicats els tres promotors per mor de les cases. Aleshores, proposaren a l’Ajuntament que les adquirís per transformar-les en casal de barri, però Cort no volgué assumir el cost que suposava rehabilitar-les, així que, per desinterès d’ambdues parts, acabaren essent esbucades.

Debades alçaren la veu de protesta artistes i amants de la tradició mallorquina. La premsa palmesana també volgué evitar-la amb escrits, però no tengué efecte. En un principi, estava previst que les cases de Son Quint, que eren d’arquitectura rural tradicional, formassin part de la zona verda de la nova urbanització, però a darrera hora una modificació en preveié l’enderrocament. Aquest fet motivà protestes de l’incipient moviment ciutadà, de la premsa i de sectors artístics, amb l’organització d’una exposició, promoguda per Xim Rada, que prengué per nom Los artistas por Son Quint. Lluís Ripoll publicà (1972) Salvemos Son Quint, un llibre on es recollien els quatre articles que escrigué, entre desembre de 1971 i gener de 1972, a la seva columna setmanal En voz alta, al diari Hoja del Lunes, per intentar salvar les cases de possessió de l’enderrocament i que motivaren l’exposició antològica de dibuixos sobre Son Quint. El 1974, les cases de possessió foren completament demolides (Sabater, 1980: 32; GEM, XIV, 128).

L’estiu de 2007, Vibelba començà les obres d’una nova urbanització a Son Quint, davant el col·legi concertat CIDE. El projecte fou aprovat el 2003, després de diversos anys de conflictes amb l’associació de veïnats de Son Rapinya. S’hi construïren 642 habitatges d’alt standing, dels 800 inicialment projectats, amb planta baixa i dos pisos, que ocupen una superfície de 68.118 m² i que suposà un creixement poblacional d’aproximadament 1.925 habitants. Precisament per evitar la congestió de les carreteres existents, fou necessària la construcció d’un vial de 15 metres d’ample, amb un carril per a bicicletes, que voreja la urbanització i la separa del camp de golf de Son Muntaner. En un primer moment, la carretera havia de tenir una amplària de 25 metres i dos carrils per a cada sentit. Segons la Revisió del Pla general d’ordenació urbana, de 1999, el traçat d’aquest vial va des de la carretera d’Establiments, a l’alçada de Son Serra Perera, fins a la via de cintura vorejant Son Puigdorfila Vell, passant pel seu camí pel límit nord-oest de Can Valero, Son Ximelis, Son Ceba, Son Puig, el cementeri de la Vileta, Son Cigala i Son Quint. En sessió celebrada el 22 d’octubre de 2007, la comissió d’Urbanisme i Medi Ambient de l’Ajuntament de Palma acordà modificar lleugerament el traçat d’aquesta via urbana de circumval·lació de Son Quint. D’aquesta manera, el vial s’allunyava del barri de Son Rapinya entre 200 i 300 metres. També s’estretia la calçada prevista, ja que passava de tenir dos carrils d’anada i dos de tornada a tenir-ne un per a cada sentit, i se soterrava un tram del vial per tal de preservar una zona boscosa existent (Diario de Mallorca: 16-06-2007, 23-10-2007).

Aquest nou creixement urbanístic obligà a dotar de serveis la zona. En conseqüència, s’hi construïren un equipament escolar d’uns 11.700 m², un equipament sociocultural de gairebé 800 m² i un poliesportiu de 3.388 m². La major part dels 24.000 m² de bosc es mantengueren, així com els 96.320 m² de zona verda (íd., 16-06-2007).

A més a més, Vibelba també aixecà un aparthotel de 135 apartaments als terrenys del golf de Son Muntaner, en el lloc on abans es trobava el clot número 6 del golf, com a oferta complementària dels golfs de Son Muntaner i de Son Quint. El projecte inicial incloïa un hotel de luxe amb un centenar de bungalows en el nou camp de golf de Son Quint, prop de Son Puig, però la protesta veïnal féu desestimar aquesta opció i traslladar aquesta oferta complementària al golf de Son Muntaner (íd.).

Finalment, el setembre de 2007, s’inaugurà el camp de golf de Son Quint, situat entre Son Cigala i el cementeri de la Vileta, amb una extensió total de 85 quarterades. L’edifici del club, amb tenda i restaurant, fa 2.000 m². El golf té 18 clots par 72 i el gestiona la companyia alemanya Arabella, que també s’encarrega dels golfs de Son Muntaner i de Son Vida. Els camps de golf de Son Quint i de Son Muntaner estan units per un túnel que passa per davall el camí de Son Rapinya. De les 85 quarterades que ocupa el recinte, unes 60 corresponen a la zona verda, part de la qual es troba a la muntanya (íd.).



Darrera actualització de dilluns, 31 de gener de 2011 21:38
 
Joomla Templates by Joomlashack