Son Pacs PDF Imprimeix Correu electrònic
Índex d'article
Son Pacs
Localització
Notes històriques
Descripció
Galeria
Totes les pàgines

Son PacsQuan abandonam la presó, ben a prop dels polígons industrials, crida l’atenció observar a mà esquerra les dues fileres d’esvelts fassers que delaten l’existència d’una antiga possessió.


És situada vora la carretera de Sóller, entre Son Cabrer, Son Togores, Son Llorenç, Son Rossinyol, Son Dameto, Son Sametes, el centre penitenciari i la carretera de Valldemossa.

JavaScript must be enabled in order for you to use Google Maps.
However, it seems JavaScript is either disabled or not supported by your browser.
To view Google Maps, enable JavaScript by changing your browser options, and then try again.


Sobre els orígens de la finca, hi ha documentació procedent de l’Escrivania de la Casa Sagrada del Temple que indica que l’acta de constitució de la possessió s’efectuà el 22 d’abril de 1398, quan n’era propietari Francesc Perera.

Més endavant, passà a la família Castell, de qui prengué la denominació de Son Castell, que era l’antropotopònim amb què es coneixia la possessió abans d’aparèixer documentada com a Son Pacs.

El 30 de maig de 1576, la possessió passà a Nicolau de Pacs, prior reial de l’Escrivania de la Casa Sagrada del Temple, en virtut d’unes reials sentències que signaren al seu favor Jeroni Castell de Morlà i el seu fill Ramon: «[...] Y el dit D. Jordi Castell [i Santjoan] la dita possessió tenia y posseïa en virtut de los títols que se citan en lo acte de venda de la matexa, anul·lada en virt. de ditas reals sentèncias que firmaren D. Geroni Castell de Mol·là y D. Ramon, son fill, a favor de D. Nicolau Paix, prior real en la Escrivania de la Casa Sagrada del Temple, en poder de Melchor Sans, nott., escrivà de la matexa, dia trenta de maix de mil cinc-sents setante-sis, en cuyo acta de venda se cita per títol radical la adquisició de dita possessió que féu don Francisco Parera ab acte continuat en dita cúria via civil vint-y-dos de abril de mil tres-cents norante-vuit» (ARM, Prot. R-218, f. 93-107).

El referit Jordi Castell i Santjoan morí el 1515 sense deixar descendència i fundà un fideïcomís a favor de la seva germana Francesca, casada amb Berenguer Serralta (Bover, 1983: 104). Per aquest motiu, més endavant els Serralta pretendran la propietat de Son Pacs.

Segons dades aportades per Damià Ferrà-Ponç a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, aquell mateix 1576 la possessió era de Pere de Pacs, cavaller i procurador reial de Mallorca, i era valorada en 1.600 lliures (GEM, XII, 134).

El 1578, pertanyia a Miquel de Pacs, segons es documenta als Estims d’aquell any; la ressenya diu així: «Lo rafal de mossèn Michel Pachs, [valorat en] onse milia liures.» Confrontava amb Son Cabrer, de Pere Cabrer; la Torre de n’Hug, d’Huguet Santjoan; Son Dameto, d’Albertí Dameto; Son Llorenç, de Jordi Nunis de Santjoan, i Son Rossinyol, d’Antoni Rossinyol de Defla i Sala (ARM, D-1251: f. 144r-145r).

El 1600, era integrada per dues propietats i tenia dret d’aigua de la síquia de la ciutat. Confrontava amb el camí de Sóller, la Torre de n’Hug, Son Sardina, Son Gual i el camí de Valldemossa i Son Dameto. Tenia cases i era dedicada a conreu de cereals, lleguminoses i hortalisses. Feia una renda anual de 630 lliures (GEM, XII, 134).

El 1634, pertanyia al noble Pere de Santacília i Pacs (1592-1669), almirall, absent del regne, procurador reial de Mallorca i capdavanter del bàndol dels Canamunt, qui l’havia heretada per línia materna. Hi havia conreus de lli i feia una renda anual de 616 lliures, 12 cavallons de palla de blat, sis de palla d’ordi, dues somades de cebes i dues de carabasses (íd.). Pere de Santacília fou el personatge central de les banderies entre Canamunts i Canavalls del segle XVII. Era fill de Margalida de Pacs i Burgues (†1611) i de Joan Miquel de Santacília i Togores, pel matrimoni dels quals les famílies Pacs i Santacília entroncaren. Es casà dues vegades. La primera, amb Magdalena Togores i Muntanyans, amb la qual tengué tres fills, Joan Miquel (†1668), Elionor (1644-1677) i Nicolau (†1694). En segones núpcies, es casà amb Elionor Despuig i Santacília (†1680), amb qui no tengué descendència. Morí dia primer de desembre de 1669 i nomenà hereva universal la seva filla Elionor, qui casà amb Gabriel de Berga Sanglada i Valentí (†1717) (Albertí, Rosselló i Vibot, 2002: 51-52).

Fruit del matrimoni entre Gabriel de Berga Sanglada i Valentí i Elionor de Santacília i Togores Muntanyans nasqueren Gabriel (1662-1706), Nicolau (†1740) i Beatriu. El primer es casà (1699) amb Isabel Safortesa i Sureda de Santmartí (1681-1746), amb qui tengué tres fills, Gabriel (1705-1754), Elionor i Beatriu (1704-1774), i morí (1706) d’un tret al pit com a conseqüència de defensar la causa de Felip V contra els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria (íd.: 54-55).

El 1685, n’era propietari el noble Nicolau de Santacília i Togores Muntanyans (†1694), germà d’Elionor, segons els Estims d’aquell any. El document diu textualment: «Lo rafal Son Pax, de don Nicolau Santacília, del hàbit de Alcàntara, [valorat en] setse milia lliuras.» Confrontava amb Son Togores, d’Antoni de Verí; Son Llorenç, del mateix Verí; Son Rossinyol, de Domènec Belloto; Son Sametes, de Gregori de Sales; Son Dameto, de Joan Dameto, i Son Cabrer i els Banys dels Moros, de Joan Cabrer (ARM, D-1253: f. 190v, 192v, 200r). Nicolau de Santacília i Togores Muntanyans, fill de Pere de Santacília i Pacs, fou cavaller de l’orde d’Alcàntara, capità de cuirasses, patge de Felip IV i uixer de Carles II (GEM, XV, 122).

A la mort de Gabriel de Berga Sanglada i Valentí (1717), les famílies Berga i Serralta iniciaren disputes sobre la successió als béns i heretat de Jordi Castell i Santjoan, que incloïa la possessió de Son Pacs. Els Berga, com a hereus dels Santacília i, al seu torn, dels Pacs. Els Serralta, com a successors del fideïcomís fundat (1515) per Jordi Castell i Santjoan a favor de la seva germana Francesca, casada amb Berenguer Serralta. Cal recordar que els Castell havien lliurat la possessió a Nicolau de Pacs pel compliment d’una sentència.

El 3 de setembre de 1734, la Reial Audiència publicà una sentència, confirmada pel Real i Suprem Consell de Castella, segons la qual fou declarada a favor de Dídac Serralta i Castell la successió als béns i heretat de Jordi Castell i Santjoan, i que la possessió de Son Pacs li pertanyia per estar compresa dins l’heretat. En aplicació d’aquesta resolució, Gabriel de Berga i Safortesa (1705-1754), nét de Gabriel de Berga Sanglada i Valentí, la hi hagué de lliurar. Dídac Serralta i Castell era fill d’Antoni Serralta i nét de Miquel Joan Serralta i Castell. Aquest darrer féu donació universal a favor del seu fill Antoni el 16 de maig de 1677 davant el notari Llorenç Busquets (ARM, Prot. R-218, f. 99v-100r). El 1685, Miquel Joan Serralta i Castell era propietari, al terme de Ciutat, de Son Pellisser, Son Llompart, Son Pocapalla i la Torre de n’Hug, situades totes prop de Son Pacs (ARM, D-1253).

Dídac Serralta i Castell morí el 30 de juny de 1739, amb testament que ordenà el 31 de juliol de 1727 davant el notari Miquel Dameto, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa, Elionor Sureda, i hereu propietari, el seu fill Antoni Serralta Castell i Sureda, amb substitucions per al cas de morir sense fills. En aquella època, Son Pacs confrontava amb el camí de Sóller, el torrent d’en Barberà, Son Togores, el camí de Valldemossa, Son Sametes i Son Dameto. Tenia cases, jardí, safareig i hort. Tenia dret d’aigua de la síquia de la ciutat. Era dedicada a magraners, conreus de cereals, lleguminoses, alfals i hortalisses (ARM, Prot. R-218, f. 99v; GEM, XII, 134).

A pesar de la sentència publicada per la Reial Audiència el 1734, Gabriel de Berga i Safortesa encara mantenia plets civils contra Elionor Sureda, viuda de Dídac Serralta, ja que entenia que la possessió de Son Pacs i dues peces de terra més, dites el Fonollar i na Vinyals, li corresponien. Un document de dia 6 de novembre de 1747, en poder del notari Antoni Joan Serra, en parla: «Ante mí, Antonio Juan Serre, [...] pareció lo señor Dn. Gabriel de Berga y Çaforteza, cavallero de la orden de Calatrava, [...] dava y otorgava todo su poder [...] al Dr. Dn. Bernardo Clar, p.ro, si bien ausente havido como si fuera pnte. residente en la R.l villa de Madrid, corte del Rey Nuestro Señor, para que en su nombre y representando su misma propia persona siga e intervenga en todos y qualesquier negocios y pleitos civiles y criminales principales y de apelación [...] para seguir la causa de suplicación tiene interpuesta del R.l auto dado por la R.l Aud.a de este reino en 19 de abril 1735 en la causa sigue contra la señora Dª. Eleonor Sureda, vª. de Dn. Diego Serralta y Castell, en el nombre que usa, en que se mandó poner en poss.ón del predio llamado Son Pax, olim Son Castell, con todas sus pertenencias, comprehendidas también las dos piezas de tierra, una llamada el Fonollar y la otra ne Viñals [...]» (ARM, Prot. S-742, f. 41v).

El 1741, Son Pacs, juntament amb el Secar, era valorada en 30.000 lliures i feia una renda anual de 3.510 lliures (GEM, XII, 134).

El 1747, feia una renda anual de 700 lliures, 25 cavallons de palla, un sou d’alfals cada dia, sis dotzenes de magranes agredolces, quatre somades de cebes, quatre dotzenes de carabasses i dos parells de capons (íd.).

Antoni Serralta Castell i Sureda morí sense descendència el 6 de febrer de 1753 i fou sepultat al convent dels Caputxins extramurs. En virtut de les substitucions disposades per son pare, Son Pacs passà al seu germà, Josep, qui també morí sense descendència el 9 d’abril de 1762, per la qual cosa la possessió correspongué a la seva germana, Elisabet, casada amb Joan Capocelatro, «la qual tenia y posehïa la referida poseció Son Pax en virtud de las substitucions fetas a son favor per Dn. Diego Serralta, son pare, en son últim testament [...]» (ARM, Prot. R-218, f. 99v-100r).

El 1784, feia una renda anual de 775 lliures (GEM, XII, 134). El mateix any, apareix documentada al mapa de Mallorca del cardenal Despuig, entre Son Cabrer, Son Togores, Son Llorenç i Son Rossinyol.

El 1792, morí Elisabet Serralta Castell i Sureda, amb testament que atorgà el 3 de gener d’aquell any davant el notari Miquel Joan Rosselló i Quintana, en què nomenà hereus propietaris per indivís Antoni Desbrull, Francesc Rossinyol de Sagranada i Maria Valero i Sureda. Tenia la casa pairal al carrer que anava de la plaça del Mercat al convent de les Caputxines, a la parròquia de Sant Jaume, de Ciutat. En aquella època, el bestiar de feina de Son Pacs eren quatre mules (ARM, Prot. R-218, f. 98-99; GEM, XII, 134).

La possessió apareix documentada el 1795 al Llibre de càrrech y data del arrendament del predio la Real, per la compra de blat que de la possessió de la Real es féu a Son Pacs: «Die 20 se.bre 1795 [...] Per 4 cor.s blat comprat a Son Pax a raó de 24 s. 6 la Bª [...] 29 l. 8 s.» (ARM, AA-517, f. 13).

El 1816, era propietat per indivís de tres persones, que la posseïen com a hereves d’Elisabet Serralta, darrera descendent de la família. Un terç pertanyia a Margalida Caro i Sales, filla de Dionísia de Sales i Boixadors (viuda de Pere Caro Sureda, tercer marquès de la Romana), i a la seva tia, sor Maria Pasquala Caro Sureda (només en usdefruit), religiosa del convent de Santa Caterina de Sena (Ciutat), com a hereves (1814) de la tia d’aquesta darrera, Maria Valero Sureda i Togores. Una altra part era d’Antoni Desbrull Font de Roqueta i Boïl d’Arenós (1745-1827), fill de Francesc Desbrull Sureda i d’Ignàsia Boïl d’Arenós i de Figueroa, el qual la tenia (1811) com a donatari del seu germà Josep (†1835). Finalment, quedava el terç de Francesc Rossinyol de Sagranada Desclapés i Sunyer (†1816), fill de Baltasar Rossinyol de Sagranada i d’Anna Desclapés, el qual l’havia heretat (1798) de Bartomeu Desclapés i Fuster i de Josep Desclapés i Boixadors, pare i fill, respectivament (ARM, Prot. R-218; RP7, 5.045, 9a).

El 20 d’abril de 1816, la donaren per via d’establiment a Miquel Ferragut Cloquell, fill de Sebastià Ferragut i de Francesca Cloquell, i a Domingo Fons Llampaies, fill de Baltasar Fons i d’Antònia Maria Llampaies, juntament amb les terres que antigament hi foren agregades, i amb dos canons i les seves tandes d’aigua de la síquia major de la ciutat, una de sis hores, anomenada la Parellada, i l’altra de quatre hores, dita na Ramoneta, en els dies i mode amb què els acostumava a rebre la dita possessió, i amb el seu safareig i totes les altres pertinences, situada al terme de la ciutat, parròquia de Sant Jaume, entre els camins reials de Sóller i de Valldemossa, tenguda en alou i domini directe de la Casa Sagrada del Temple a mercè de lluïsme i presentació a fatiga de 10 dies, i a cens alodial de 19 lliures i 8 sous pagador tots els anys al senyor batliu de Mallorca en tres partides. Son Pacs fou establida amb pacte i condició que, per cens i millores, els compradors havien de pagar cada 20 d’abril 273 lliures, 11 sous i 9 diners. La possessió confrontava, «de una part, ab lo predio Son Tugoras, de D. Miguel Berberí; de altra, ab camí real qui va a la vila de Valldemosa; de altra, ab lo predio [Son] Saumatas, dels hereus de D. Joseph Zaforteza; de altra, ab lo predio Son Dameto, de Dª Maria Gual; de altra, ab camí real qui va a la vila de Sóller, y, de altra, ab lo torrent de Barbarà». Tot això resulta de l’escriptura atorgada el 20 d’abril de 1816 davant el notari de Ciutat Rafel Rosselló i Cladera i del Llibre d’Hipoteques de Ciutat de l’any 1816 (íd.).

L’any de compra (1816) és recordat al rellotge de sol dibuixat a la façana principal del que actualment (2009) es coneix com a Son Pacs Vell, que diu el següent: «Sol me vos umbra regit. MF rasam MF. 1816.» Deduïm que MF són les inicials de Miquel Ferragut. Segons Magdalena Fe menia, de la Fundació Illes Balears, aquest senyor tenia relació de parentiu amb el famós almirall David G. Ferragut Shine (1801-1870), fill del destacat marí i soldat menorquí de l’exèrcit dels Estats Units d’Amèrica Jordi Ferragut Mesquida (1755-1817). D’aquesta època corresponen les grans obres de reforma de les cases, fetes sobre l’antiga construcció del segle XVII, que li conferiren el seu estat actual: la torre, les façanes, algunes dependències i els jardins, entre altres elements.

El 1817, la possessió era dividida en Son Pacs Vell i Son Pacs Nou. Son Pacs Vell pertanyia a Miquel Ferragut Cloquell i a Domingo Fons Llampaies, produïa un rèdit anual de 1.060 lliures i estava adscrita a la parròquia de Sant Jaume (AMP, Relación nominal de los predios [...]). Son Pacs Nou era de Miquel Daviu.

El mateix any, les trobam documentades al Cuaderno de la riqueza general del término de la ciudad de Palma. Son Pacs Vell tenia una extensió de 60 quarterades i era valorada en 35.333 lliures; la ressenya diu així: «Dn. Miguel Ferragut. Predio Son Pax Veill, de 60 cuarteradas: 4 de hortaliza y 56 de sembrado, 35.333 libras.» Pel que fa a Son Pacs Nou, tenia una extensió de 34 quarterades i era valorada en 11.333 lliures; la ressenya diu així: «Miguel Daviu. Predio Son Pax, de 34 cuarteradas: 10 de viña, 16 de sembrado y 8 de pastos con almendros, 11.333 libras.» Segons aquest document, Miquel Daviu era alhora conductor de Son Pacs Vell, per l’arrendament de la qual pagava 1.125 lliures anuals (ARM, D-1525: f. 20v, 27r, 70v).

L’Apeo de 1818 recull dades agrícoles d’ambdues possessions, situades a la parròquia de Sant Jaume, tot i que difereixen una mica de les proporcionades pel Cuaderno. Son Pacs Vell tenia 60 quarterades i era valorada en 40.000 lliures; la ressenya diu així: «D. Miguel Ferragut. Son Paix. Casa y 30 cuarteradas de campo de regío de 2ª calidad, 18.000 libras. 30 cuarteradas de campo de 1ª calidad, 22.000 libras.» Quant a Son Pacs Nou, tenia 28 quarterades i era valorada en 11.000 lliures; la ressenya diu així: «D. Miguel Daviu. Son Paix Nou. Casa y 14 cuarteradas, 3 cortons de campo de 3ª calidad con almendros, 4.800 libras. 3 cuarteradas de campo de 2ª calidad con almendros e higueras, 4.000 libras. 10 cuarteradas de viña de 3ª calidad, 2.000 libras. 1 cortón con frutales, 200 libras.» Aquest document també inventaria una propietat dita el Secar de Son Pacs, propietat de Francesc Rigo, amb cases i 20 quarterades de sementers dedicats a ametlerars i a figuerals, valorada en 8.330 lliures (ARM, D-1530: f. 241v, 245v, 261r).

El 1824, morí Miquel Ferragut Cloquell i Son Pacs Vell passà a esser íntegrament de Domingo Fons Llampaies, que finí el 1837. A la mort d’aquest darrer, l’herència fou repartida (1846) verbalment entre els seus fills, Bartomeu i Miquel Fons Ferragut, els quals acordaren dividir-se Son Pacs, tant les cases com els sementers de cultiu, segons consta de l’escriptura atorgada, el 6 de maig de 1854, davant el notari de Ciutat Gaietà Socies (RP7, 5.045, 1a; RP7, 10.378, 1a). La part de Miquel continuà amb la denominació de Son Pacs Vell, mentre que la del seu germà Bartomeu adoptà el nom de Son Pacs o Son Pacs del Fasser,1 en al·lusió a les dues fileres d’esvelts fassers que flanquegen el camí d’entrada, que ocupa el cos de llevant de les antigues cases de possessió de Son Pacs.

La possessió és ressenyada a la Relación de todos los predios, huertos y fuentes pertenecientes a esta ciudad y su término, de 1845, quan encara formava una unitat. Se situava a la parròquia de Sant Jaume. El document informa que, el 1818, era de Miquel Ferragut i que, el 1845, era dels germans Fons (AMP, FP-936/2).

Està documentat que Son Pacs rebia aigua procedent de la font d’en Baster, a través d’un ramal procedent de la connexió de la síquia d’aquesta font amb la de la font de la Vila. El 1856, tenia una tanda de dia (12 hores): «Trebuch de las ayguas d’en Baster. Tandas de dia [...] Son Pax y Seba [...]» El 1869, Son Pacs Nou tenia quatre hores i mitja d’una tanda diürna dita Son Ripoll i tres quarts d’hora de la tanda nocturna dita «Se Torre 2ª», segons el tandeig format per Lluís Ignasi Gomila Jaquotot i Sanxo i els honors Joan Coll de Son Ripoll i Joan Jaume de Son Espases Nou a instància del Sindicat de Regants d’en Baster. Son Pacs tenia, el mateix any, la setena tanda de nit de la primera setmana, i tenia una fibla (Gomila, 2002: 35; Gorrias, 2006: 72, 74-76).

 

Son Pacs del Fasser

Bartomeu Fons Ferragut s’adjudicà una meitat de Son Pacs en la divisió que practicà (1846) amb el seu germà Miquel de l’herència de son pare, Domingo Fons Llampaies (†1837), i de Miquel Ferragut Cloquell (†1824). Es casà amb Ventura Humbert. Morí viudo el 13 d’abril de 1886, amb testament que ordenà el 17 de juliol de 1883 davant el notari de Ciutat Gaietà Socies, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill Domingo Fons Humbert, el qual sol·licità aquell mateix any, mitjançant el seu curador ad lites, Andreu Reiners Capó, la inscripció de la finca al registre de la propietat. En aquella època, Domingo Fons Humbert, misser de professió, tenia 23 anys i era fadrí. Son Pacs del Fasser era dedicada a ametlerars, tenia una extensió de 22 quarterades i confrontava, al nord, amb el torrent d’en Barberà; a l’est, amb la carretera de Ciutat a Sóller; al sud, amb Son Pacs Nou, d’Aina Terrers Ferragut, i amb Son Pacs Vell, dels hereus de Miquel Fons Ferragut, mitjançant camí, i, a l’oest, amb Son Pacs Vell, Son Togores i el camí dels Reis. Tenia dret d’aigua de 12 hores setmanals de la síquia de la ciutat, com a part del que li corresponia del total que tenia l’íntegra possessió de Son Pacs. Era valorada en 50.200 pessetes. Tot això consta de l’escriptura atorgada, el 31 de març de 1887, davant el notari de Ciutat Miquel Ignasi Font Muntaner (RP7, 5.045, 1a-2a).

El 3 de juny de 1897, Domingo Fons Humbert, misser i procurador, de 33 anys, vengué Son Pacs del Fasser a Maria Oliver Macià, per preu de 65.000 pessetes, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Ciutat Miquel Ignasi Font Muntaner. La superfície de la possessió havia quedat reduïda a 21 quarterades després d’haver patit una recent expropiació per eixamplar la carretera de Ciutat a Sóller. A més a més, per mor del nou traçat d’aquesta carretera, una porció de Son Pacs del Fasser de gairebé mitja quarterada havia quedat encaixonada entre la nova carretera (oest) i l’antiga (est), que la separava de Son Rossinyol. Per aquest motiu, el 21 d’abril de 1896, Domingo Fons Humbert vengué aquest tros a Ferran d’Espanya i Trullols, comte d’Espanya, propietari de Son Rossinyol, per preu de 1.200 pessetes. La porció passà a formar part de Son Rossinyol, documentada a les dades registrals com a Son Rossinyol del Xiprer, en al·lusió a les dues fileres d’espessos xiprers que flanquegen el camí d’entrada a les cases (RP7, 6.750, 1a).

En sessió extraordinària celebrada el 12 de juny de 1913, l’Ajuntament de Palma, representat pel seu batle i president, Felip Fuster de Puigdorfila i Vilallonga, decidí expropiar tots els drets d’aigua de la font de la Vila, amb la síquia i altres obres annexes, en virtut d’una llei aprovada el 22 de novembre de 1912, que declarava d’utilitat pública tota l’aigua procedent d’aquesta font. La propietària de Son Pacs del Fasser fou indemnitzada amb la quantitat de 33.333 pessetes i 33 cèntims (RP7, 5.045, 1a). Anys abans, el 2 desembre de 1900, l’Ajuntament ja havia inscrit en el registre de la propietat al seu favor la font i la síquia de la Vila (Gomila, 2000: LVI).

Maria Oliver Macià morí als 66 anys el 12 d’abril de 1923, amb testament que ordenà l’1 d’abril de 1921 davant el notari de Ciutat Pere Alcover Maspons, en què deixà Son Pacs del Fasser i una altra finca a la seva fillastra, Margalida Pou Guasp, i a l’espòs d’aquesta, el marí de guerra Antoni Ferragut Sbert (1874-1966), segons consta de l’escriptura atorgada, el 30 de maig de 1923, davant el mateix notari (RP7, 5.045, 11a).

El 6 de juny de 1936, vengueren Son Pacs del Fasser a Onofre Tous Torrens, agricultor de Marratxí, per preu de 52.000 pessetes, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Ciutat Manuel Cerdó Pujol. La venda incloïa i comprenia els béns mobles existents a la casa (íd., 14a). Amb ell, hi entrà un nou amo pagès, que hi estigué fins al 1989.

El 26 de juliol de 1972, Onofre Tous Torrens vengué sis quarterades de la possessió, amb les cases de possessió incloses, a Nicolau Tous Mir, habitador d’Esporles, per preu de 250.000 pessetes, segons resulta de l’escriptura atorgada davant el notari d’Esporles Josep Rafel Clar Garau. El mateix any, Onofre Tous en segregà gairebé 14 quarterades per a ASIMA, que passaren a formar part del polígon industrial i de serveis de Son Castelló (íd.; RP7, 23.271, 1a).

El 10 de novembre de 1989, Nicolau Tous Mir vengué poc més de cinc quarterades de Son Pacs del Fasser, incloses les cases, a la Fundació Illes Balears, constituïda mitjançant escriptura autoritzada el 30 de desembre de 1988 pel notari de Ciutat José Manuel de la Cruz, representada per l’expresident del Govern de les Illes Balears Gabriel Cañellas Fons, per preu de 53.000.000 pessetes, segons consta de l’escriptura de compravenda atorgada davant el mateix notari. Comprenia la casa rústica i urbana, un pou, un aljub i un safareig dividit per una paret central. Era dedicada a ametlerars. Nicolau Tous se’n reservà una quarterada situada a xaloc, de les poc més de sis que tenia el nucli originari abans de la venda a la fundació (íd., 1a-2a).

Els nous propietaris encetaren després de la compra una important reforma i restauració de les cases perquè albergassin la seu de la Fundació Illes Balears, a més de condicionar els terrenys circumdants, on s’hi fan assaigs de cultius i plantacions experimentals d’arbres autòctons amb tècniques noves. Han recuperat molts dels estris que s’empraven en el conreu abans d’introduir la mecànica a les feines del camp; aquests estris romanen exposats a les porxades i resulten molt il·lustratius a l’hora d’explicar a les persones que visiten Son Pacs com es desenvolupaven les feines del conreu a Mallorca. La fundació hi té una biblioteca especialitzada en temes agraris i de medi ambient.

El 2009, encara n’era propietària la Fundació Illes Balears, presidida des de la seva creació (1988) per l’expresident Gabriel Cañellas. N’era posader Roberto Magariños, amb el qual ens entrevistàrem el 20 d’octubre de 2007. De mare i pare pontevedresos, nasqué i visqué fins fa a penes tres anys a l’Argentina. Treballà durant 30 anys a una fàbrica tèxtil, fins que tancà. Vengué a Mallorca per iniciativa del seu fill, que aleshores feia feina a la possessió bunyolina de l’Alqueria d’Avall, propietat de l’esposa de l’expresident Cañellas. L’amo en Biel tot d’una li trobà feina com a cuidador del castell de Sant Elm, propietat de la fundació des de 1995. Més endavant, fou contractat de manera indefinida perquè tengués cura de la conservació de Son Pacs del Fasser.

Roberto ens mostrà les conseqüències que tengué per a la finca la torbonada que havia arrasat Ciutat el 4 d’octubre de 2007. Ja havien passat més dues setmanes, però encara eren visibles les destrosses. La xifra d’arbres caiguts ens donaren una idea de la magnitud de la tragèdia. Dels 100 magraners que hi havia sembrats, el vent n’arrabassà 30. També caigueren dues palmeres, una del camí i una altra del jardí, i una de les tres figueres. Més sort tengueren els 140 garrovers, dels quals només un patí les inclemències del mal temps. Cap baixa entre els 11 tells, ametlers, mandariners, tarongers, llimoneres, oliveres i noguers. L’espectacular àlber de davant la clastreta quedà intacte; no així una de les dues alzines del jardí, a la qual se li esqueixaren algunes branques. Una espessa filera de xiprers que separava Son Pacs del Fasser de Son Pacs Vell fou abatuda pel vendaval. La força del vent esbucà també un muret de blocs de marès que dividia els jardins d’ambdues propietats. Afortunadament, el temporal del 4 d’octubre, agreujat per les fortes pluges de dia 17, no causà danys ni a les cases ni als fassers que flanquegen el camí i que donen nom a la finca.

Ens contà que s’hi assagen cultius i plantacions experimentals d’arbres autòctons amb tècniques noves. Sembla que durant un temps se’n cuidà l’enginyer agrònom Gabriel Cañellas Rotger, fill del president de la fundació. Segons ens relatà Roberto, les magranes les regalen a una fundació sollerica que elabora productes derivats de la fruita, i les taronges són d’una qualitat excel·lent.

Per regar els sementers, s’empra l’aigua procedent d’un pou situat vora la partió amb la finca municipal d’antiga pertinença de Son Pacs, ocupada (2009) per l’Empresa Municipal d’Aigua i Clavegueram. Tècnics de la conselleria de Medi Ambient s’encarreguen d’analitzar l’aigua periòdicament, i, segons sembla, el cabal es manté gairebé intacte durant tot l’any. Hi ha un altre pou situat prop del jardí.

Finalment, i com a anècdota, ens contà que, cap a 2006, una productora hi instal·là maquinària cinematogràfica per filmar una escena nocturna a la carretera de Sóller.

 

Son Pacs Vell

Miquel Fons Ferragut s’adjudicà l’altra meitat de Son Pacs en la divisió que practicà (1846) amb el seu germà Bartomeu de l’herència de son pare, Domingo Fons Llampaies (†1837), i de Miquel Ferragut Cloquell (†1824). Es casà amb Concepció Salvà Saguñolas (†1913), amb qui tengué sis fills: Domingo, Francisca de Paula, Maria Teresa, Concepció (†1900), Maria (†1920) i Francesc de Paula Fons Salvà (†1912). Morí el 23 de setembre de 1876, amb testament que ordenà el 31 de març de 1875 davant el notari de Ciutat Gaietà Socies, en què, entre altres disposicions, nomenà hereva usufructuària la seva esposa i propietari, el seu fill Domingo Fons Salvà, el qual inscrigué Son Pacs Vell al seu favor, segons consta de l’escriptura atorgada, el 21 de març de 1877, davant el notari de Ciutat Gaietà Socies (RP7, 10.378, 1a).

En aquella època, Son Pacs Vell tenia una extensió de 20 quarterades i era dedicada a ametlerars. Tenia casa rústica i urbana, aljub i dret de 12 hores d’aigua setmanals de la síquia de la ciutat. Confrontava, al sud, amb Son Pacs Nou; a l’oest, amb Son Togores, i, al nord i a l’est, amb Son Pacs del Fasser. Era valorada en 50.000 pessetes (íd.).

Domingo Fons Salvà fou fiscal de l’Audiència Territorial. Morí dia primer de març de 1928, a l’edat de 77 anys, amb testament que ordenà el 23 de gener de 1919 davant el notari de Ciutat Miquel Pons Pons, en què nomenà hereu universal propietari el seu fill Miquel Fons Massieu (íd., 6a).

Miquel Fons Massieu (1875-1954) es casà amb Pilar Castillón Nadal (†1963), amb qui tengué quatre fills: Araceli (†1961), Maria Rosa (†1977), Domingo (†2000) i Pilar Fons Castillón (†1968) (íd.). Nat a Las Palmas de Gran Canaria, fou cap de l’Advocacia de l’Estat de la delegació d’Hisenda de Palma (1913-37) i governador civil de les Illes Balears (1937-40). Durant el seu govern, possibilità la construcció de l’Hospital de Malalties del Tòrax Joan March. De 1940 a 1945, any en què es retirà, fou delegat d’Hisenda i participà en la construcció del nou edifici que ocupa aquesta dependència (GEM, V, 363).

Com a curiositat, contarem que, el 7 d’octubre de 1937, en plena Guerral Civil, avions «soviético-marxistas», com així els definia La Última Hora, llançaren bombes sobre Son Pacs, «sita en el kilómetro cuatro de la carretera de Palma a Sóller y propiedad del actual Gobernador Civil de la provincia, don Miguel Fons», que feren mal «en la tierra y arbolado y alguno, aunque de escasa importancia, en las habitaciones de la casa» (Massot, 1998: 158).

Miquel Fons Massieu morí a Ciutat el 17 de desembre de 1954, amb testament que ordenà el 3 d’octubre de 1953 davant el notari de Ciutat Asterio Unzué Undiano, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa i propietaris, els seus quatre fills en parts iguals. Araceli, Pilar i Maria Rosa Fons Castillón moriren fadrines i sense descendència, per la qual cosa Son Pacs Vell se l’adjudicà íntegrament Domingo Fons Castillón, segons consta de dues escriptures, una atorgada el 10 de juny de 1968 davant el notari de Ciutat Jeroni Massanet Sampol i l’altra, el 9 de març de 1977 davant el notari de Ciutat Rafael Gil Mendoza (RP7, 10.378, 11a-12a).

Domingo Fons Castillón fou militar i visqué durant molts anys a Orihuela (Alacant), on es casà amb Margarita de Piniés y Roca de Togores (†1986). Fruit d’aquest matrimoni nasqueren Margarita i Pilar Fons de Piniés. Domingo morí viudo a Ciutat el 29 de març de 2000, amb testament que ordenà el 20 de juny de 1964 davant el notari d’Orihuela Ricard Rovira Sostres, en què nomenà hereves universals propietàries en parts iguals les seves dues filles, que inscrigueren Son Pacs Vell al seu favor, segons consta de l’escriptura atorgada, el 12 de juny de 2003, davant el notari de Ciutat José Luis de Lapresa Rodríguez-Contreras (RP7, 83.654, 1a).

El 2009, encara n’eren propietàries, però qui vivia a les cases era Margarita, ja que Pilar, casada amb Miguel Roca de Togores y Brotons, residia a Múrcia. Tenia una superfície de set quarterades i 300 destres, després de diverses segregacions efectuades entre 1977-80 que sumaven, en total, cinc quarterades i 336 destres. Aquestes vendes es feren quan Domingo Fons Castillón passà a esser propietari únic de la finca.

Amb la construcció de la nova presó (1999), els foren expropiats més de 45.000 m², dels 307.674 que ocupa (2009) el centre penitenciari; la resta fou presa de Son Pacs Nou (61.371 m²), Son Sametes i Son Dameto, que desaparegueren per complet. Durant la construcció d’aquesta instal·lació, les cases de Son Pacs Nou, que eren de tipologia semblant a les de Son Pacs Vell, foren enderrocades.

Pel que fa a l’explotació agrícola, és dedicada (2009) a hort i a tarongerars; abans, emperò, era dedicada a ametlerars i a conreu de cereals i alfals, es llogava pastura per a ovelles i hi havia vaqueria. Els darrers amos que tengué la possessió, que funcionà com a tal fins al 1980, foren l’amo en Pau i l’amo en Toni.

Compta amb un molí de vent aiguader, actualment (2009) en desús perquè l’aigua s’extreu d’un pou subterrani amb bomba. Aquesta aigua, a través d’un aqüeducte, és transportada a dos safareigs. N’hi ha un tercer, però pertany a Son Pacs del Fasser. D’aquests safareigs neix una síquia, que duu l’aigua a través de les terres i, antigament, arribava fins a la caseta del peó caminer, per proveir-la d’aigua. Aquesta casa, per cert, fou construïda cap a 1895 amb motiu de les obres d’eixamplament de la carretera de Sóller i estigué habitada fins a la dècada de 1960.

Aprofitant que la Fundació Illes Balears reformava profundament, a principis de la dècada de 1990, la part de cases que li pertanyen (Son Pacs del Fasser), Margarita Fons féu reformar el seu bocí de teulada i la torre, que pertany a Son Pacs Vell. L’estiu de 2008, es feren novament obres de condicionament a Son Pacs Vell, aquesta vegada concentrades sobretot en les façanes, que necessitaven una reparació del referit.

 

Son Pacs Nou

Quan Miquel Ferragut Cloquell i Domingo Fons Llampaies adquiriren Son Pacs als hereus d’Elisabet Serralta Castell i Sureda, n’establiren una porció d’unes 18 quarterades a Miquel Daviu, que era alhora conductor de Son Pacs Vell. Aquesta finca passà a denominar-se Son Pacs Nou, on foren bastides unes cases de tipologia semblant a les de Son Pacs.

Més endavant, passà a Antoni Ignasi Terrers, de qui passà a la seva filla Aina Terrers Ferragut, que la inscrigué al registre de la propietat el 5 d’octubre de 1882. En aquella època, tenia una superfície de 18 quarterades i 358 destres i confrontava, al nord, amb Son Pacs; al sud, amb Son Dameto i Son Sametes; a l’est, amb la carretera de Sóller, i, a l’oest, amb la carretera de Valldemossa (RP7, 4.149).

Dia primer de juny de 1889, en féu donació als seus fills, Pere, Antoni i Salvador Llompart Terrers, els quals acordaren que per repartiment d’herència la finca fos adjudicada a Salvador, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Ciutat Miquel Ignasi Font Muntaner (íd.).

Quan Son Pacs es dividí en tres porcions (Son Pacs Vell, Son Pacs del Fasser i Son Pacs Nou), l’aigua fou repartida proporcionalment. Per aquest motiu, el safareig es dividí en tres. Son Pacs Nou tenia dret de percebre 13 hores d’aigua setmanals: 11 de la tanda i dues del safareig comú. L’íntegra possessió de Son Pacs tenia dret a nou hores i 53 minuts del tandeig general ordinari, que consistia en una participació en les tandes dites la Parellada (o Amunt) i na Ramoneta, segons el Sindicat de Regs de l’Horta de Palma. Com hem dit abans, emperò, el 12 de juny de 1913, l’Ajuntament de Palma expropià tots els drets d’aigua de la font de la Vila (íd.).

El 26 de juny de 1897, Salvador Llompart Terrers la vengué a Francesc de Paula Sampol Cerdà, subdirector de Telègrafs, per preu de 40.000 pessetes, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Ciutat Miquel Ignasi Font Muntaner (íd.).

En aquella època, Son Pacs Nou era dedicada a ametlerars. Tenia casa rústica, pou, molí i safareig. La seva superfície havia quedat reduïda a 18 quarterades i 228 destres després de l’expropiació motivada pel nou traçat de la carretera de Ciutat a Sóller. Confrontava, al nord, amb les altres dues divisions de l’antiga possessió de Son Pacs; a l’est, amb la carretera de Sóller; al sud, amb Son Dameto, i, a l’oest, amb Son Sametes i el camí de la Barca o carretera de Valldemossa (íd.).

El 25 de setembre de 1902, Francesc de Paula Sampol Cerdà la vengué a Joan Pisà Maiol, habitador de Sóller, per preu de 40.000 pessetes, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Ciutat Josep Alcover (íd.).

Joan Pisà Maiol morí a Sóller el 7 de gener de 1915, amb testament que ordenà el dia de la seva mort davant el notari de Sóller Jaume Domenge Mir, en què nomenà hereus universals propietaris els seus fills, Antoni, Joan, Isabel, Margalida, Francisca, Antònia i Maria Pisà Ensenyat. Son Pacs Nou se l’adjudicà Joan Pisà Ensenyat, segons consta de l’escriptura atorgada, el 30 de maig de 1923, davant el notari de Sóller Manuel José Derqui Derqui (íd.).

El 22 de juny de 1950, se’n registrà la segregació de 2.219 m² per a Josep d’Espanya Descatlar, propietari de Son Rossinyol. El 17 d’agost de 1962, l’Estat n’expropià 66.182 m² per al ram de Marina (íd.).

Joan Pisà Ensenyat morí a Sóller el 22 de setembre de 1968, amb testament que havia ordenat 19 dies abans davant el notari de Sóller Manuel López Leis, en què nomenà hereus universals propietaris en pa rts iguals els seus tres fills, Joan, Margalida i Aina Pisà Castanyer, segons consta de l’escriptura atorgada, el 8 de novembre de 1968, davant el mateix notari (íd.).

El 7 de juny de 1975, la vengueren a l’entitat Frontones Españoles SA, per preu de 31.727.000 pessetes, segons resulta de l’escriptura atorgada davant el notari de Ciutat Florencio de Villanueva Echeverría (RP7, 35.332).

El 21 de març de 1996, l’Estat expropià el que quedava de Son Pacs Nou (61.371 m²) amb motiu de la construcció del nou centre penitenciari. Es fixà com a preu just la quantitat de 54.857.208 pessetes (íd.). Les cases foren enderrocades.

______

1 Trobam una aposició arbòria semblant al rafal veïnat de Son Rossinyol, que també apareix documentat amb el nom de Son Rossinyol del Xiprer, en al·lusió a les dues fileres de xiprers que flanquegen el camí d’entrada. Crida l’atenció que en ambdós casos s’empri la forma singular.


Les cases consten de dues propietats aplegades a un nucli construït, originari del segle XVII i amb posteriors reformes efectuades a principis del segle XIX. El nucli construït es desenvolupa en U (amb la façana principal al sud) al voltant d’uns patis interns, tancats al nord per unes construccions agrícoles.

L’edifici de Son Pacs Vell constitueix la major part del que eren les antigues cases de Son Pacs. Bàsicament, consta de dues ales, de planta en forma d’L (de la U que defineix el conjunt antic), si bé la clastra, com hem dit, es tanca pel costat nord amb algunes construccions. Pel portal forà, d’arc escarser, s’accedeix a aquesta clastra, empedrada i de petites dimensions, amb les façanes disposades tal com les exteriors; destaca una estreta torre aferrada a la construcció, que sobresurt per damunt de la resta de l’edifici, amb coberta de dos aiguavessos. Tant la torre com altres recintes i les façanes són resultats d’engrandiments i reformes que tengueren lloc al llarg del segle XIX, sobre l’antiga construcció del segle XVII. Els estatges dels senyors, de volumetria molt regular, ocupen la part de migjorn i consten de planta baixa, planta noble i porxo davall coberta inclinada. Els portals són allindanats i també les finestres balconeres. Les façanes estan referides i pintades de blanc marcades amb color ocre les faixes dels cantons, les línies de forjat i les voreres dels buits, que són rectangulars allargats i col·locats verticalment. Les parets mestres són de pedra i argamassa amb cantoneres i obertures de carreu. Estan eixalbades en la part senyorial i la dels pagesos. Les construccions agrícoles i ramaderes, de construcció més recent, són de pedra de marès. Els buits del porxo són ovalats al tros de la façana que correspon a Son Pacs Vell i rectangulars a la banda de Son Pacs del Fasser. Davant la façana de migjorn (que correspon majorment a Son Pacs Vell), s’hi desenvolupa el jardí d’aquesta propietat, tancat per una alta tàpia amb molta vegetació i balustrada amb mobiliari de jardí; ressalten els plàtans i fassers que ocupen els marges del camí d’accés. Aquesta façana té un rellotge de sol just damunt d’un balcó central, amb la data de 1816, any en què la possessió fou comprada per Miquel Ferragut Cloquell i Domingo Fons Llampaies. El cos de ponent, on són els estatges dels pagesos, comprèn planta baixa i pis. Al costat nord apareixen construccions d’ús agropecuari.

Pel que fa a l’edifici de Son Pacs del Fasser, ocupa el cos de llevant de les antigues cases de possessió. És, per tant, de planta rectangular amb dues zones diferenciades, una al costat de l’altra. El bloc principal té planta baixa, pis noble i porxo (que ja formava part de les antigues cases del segle XVII, reformades a principis del segle XIX); el porxo mostra tres finestrons apaïsats. A aquest bloc, se n’hi afegeix un altre més rústic amb planta baixa i porxo, on residien els pagesos i els posaders, i una clastreta empedrada que distribueix diverses estances agrícoles, com ara els estables, amb menjadores, i el forn de pa, situat a la dreta; actualment, acull una interessant col·lecció d’eines i elements agrícoles, com per exemple un carro de trabuc i una trencadora d’alfals, entre altres estris. Encara més a la dreta, s’hi troben l’antiga bovera o vaqueria.

La façana principal de Son Pacs del Fasser mira cap a llevant, malgrat que abans no complís aquesta funci ó, quan el conjunt no estava dividit. Està arrebossada, referida de blanc, i els sòcols i els marges de les obertures, de color ocre. A la part senyorial, hi ha tres eixos i nivells de finestres, amb el portal d’ingrés central allindanat, i en destaquen les finestres balconeres de la planta noble. El mateix esquema d’obertures es repeteix a la façana de migjorn, és a dir, a la façana principal de Son Pacs Vell. Als estatges dels pagesos, les finestres són petites i distribuïdes de forma irregular; destaca l’arc carpanell del pati. Les parets mestres són de pedres en verd amb cantonades i obertures de carreu, totes arrebossades a la part senyorial i en part les dels pagesos, mentre que la majoria de construccions agropecuàries més recents tenen les parets de carreu de marès. La teulada és a doble o simple vessant, de teula àrab, amb alguns recintes coberts de terrat. Vora la façana est, s’hi desenvolupa un petit jardí amb dues grans alzines, que correspon a Son Pacs del Fasser, a continuació del qual i fins a la carretera de Sóller transcorre un camí flanquejat per garballons i alts fassers, que donen nom a la finca. Cap a 1990, la Fundació Illes Balears féu restaurar tot l’edifici corresponent a Son Pacs del Fasser, tant l’interior com les façanes. Els estatges senyorials de la planta baixa, que conserven el menjador amb l’antic mobiliari complet, s’habilitaren com a secretaria; a la planta noble es feren sales de reunions i la sala de conferències.

Segons la Revisió del Pla general d’ordenació urbana de 1985, de 1994, tot el conjunt gaudeix d’un grau de protecció A2, és a dir, d’una protecció integral parcial.


 

 

 

 

Darrera actualització de dilluns, 8 de febrer de 2010 20:07
 
Joomla Templates by Joomlashack